Open top menu
El cridaner Messi


Hem passat uns dies amb Messi, un petitó nerviós, juganer i carinyós que realment es fa estimar.




El primer dia no estava acostumat a sorolls del carrer i tot i que aquí no es senten molts, amb la finestra i terrassa obertes, quan passa algú o borda un gos... I Messi arrencava a còrrer cap al lloc d'on venia el soroll i bordava, nerviós. Així va passar tot el dia... i nit! No vam poder dormir i ell tampoc ho va fer. Al dia següent venia gent a casa, ja que era la revetlla de Sant Joan, i tots tres feiem cara de cansats. Jo patia pels petards perquè si bordava amb un soroll, com ho passaria aquella nit?




Amb els amics estava encantat, buscant carinyo per tot arreu, i sempre el rebia, és clar! Però aquell mateix dia va arribar l'Hayko a passar dia i nit, un cadellet de 5 mesos. Messi, nerviós com estava amb petards i sorolls, no estava per gaire jocs i anava marcant a Hayko, que no s'adonava que allò volia dir que el deixés en pau, i tornava a la càrrega per jugar. Els vam haver de separar vàries vegades i jugar nosaltres amb Hayko perquè Messi ens mirava desesperat, pobre.




La nit de Sant Joan va ser com esperava. Hayko ignorava completament el soroll, però Messi no va deixar de bordar en tota l'estona. Ell no passava por com la majoria de gossos, però estava molt alterat i a mi em feia pena igual, ja que ho passava malament. Vam posar música alta i es va ficar darrera del sofà. Es va calmar una mica. I a l'hora d'anar a dormir, entre que estàvem esgotats del dia anterior i ja no es sentien tants petards, vam dormir tots tres sense problemes.




El 24 va marxar Hayko i va venir Etna, una pastor alemany que pateix d'ansietat per separació. No feia cas a Messi i ell es sotmetia (és clar, era femella...), però al veure que no li feia cas, tampoc la molestava gaire. Vam dormir tots quatre junts molt bé.




Quan ens vam tornar a quedar sols amb ell, era un altre. Més tranquil, tot i que bordava de tant en tant per la finestra, obedient i pendent de tot el que fèiem. Molt carinyós (això desde el principi) i juganer, amb el seu estimat i adorat nino. Sortir a passejar era una altra història. Tothom s'adonava que ho estàvem fent, era un follonero!




Per dormir, es ficava sota els llençols (durava dos minuts, massa calor) i es tapava fins el coll, treient el cap com nosaltres. Tot un cas!




Messi serà nerviós, cridaner... però què voleu que us digui, el trobarem moltíssim a faltar! És un amor...



Més
L'embaràs psicològic


Aproximadament un 60% de les gosses, pateixen en major o menor grau, l'embaràs psicològic. Els símptomes apareixen després del zel, que és quan la gossa es quedaria embarassada, i a l'hora de parir (uns dos mesos més tard) és quan pateix aquest embaràs psicològic.




La gossa pot perdre la gana, plora regularment, agafa ninos o objectes petits com si fossin les seves cries i se'ls emporta al seu llit, que ja ha preparat com a lloc de part, s'inflamen les seves mames i tenen llet... Es torna més ansiosa i, depèn de la gossa, més agressiva i protectora amb els "cadells".

Aquestes gosses poden, mentre estan patint els mateixos símptomes d'haver parit, adoptar un altre gos (o gat, o qualsevol cria animal) i fer-li de mare durant aquest temps. Això és instint de supervivència. A les manades de llops, les femelles més importants, eviten que les altres llobes pareixin, però després, molts cops, són elles les encarregades d'amamantar aquests llobatons. Això no vol dir que nosaltres les utilitzem per fer de mares adoptives aprofitant l'avinentesa...




Els veterinaris recomanen netejar les mames amb alcohol camforat i, si té molta ansietat amb els seus ninos, treure-li durant els dies de l'embaràs. A mi no m'anava bé aquesta segona opció amb la Dana, ja que quan li treia la pilota groga, que era la seva cria, la seva ansietat augmentava buscant-la i plorant per tot arreu. La Dana també rascava el terra, buscant fer un espai per ella i la cria.




La millor solució és l'esterilització. Un embaràs psicològic llarg i prolongat, a més de fer patir la gossa durant aquest temps, pot provocar quists i tumors. La llegenda urbana de "la gossa ha de parir un cop a la seva vida" és falsa. I poso molt d'èmfasi en aquest tema. No entenc aquesta llegenda i em fa pensar que va ser idea de criadors o semblants en el seu moment, i la gent, no sé per què, encara ho creu a dia d'avui. Amb la d'animals abandonats que hi ha al món només faltaria sumar les cries de les gosses de cada particular... Esterilitzant la gossa, l'ajudes a prevenir enfermetats futures com les que he mencionat i possibles embarassos psicològics.




Si l'embaràs és molt llarg i els símptomes massa forts, els consells que he dit abans no servirien i haurieu d'anar al veterinari a demanar què podeu fer per ajudar-la, pensant seriosament en l'esterilització.

Nosaltres també li feiem una truita de julivert al dia (remeis de l'àvia) per baixar la seva ansietat durant la primera setmana. I la veritat és que alguna cosa feia!
Més
L'aigua és imprescindible!


Tots sabem que hi ha gossos que ho passen realment malament amb la calor, ja que ells són molt més sensibles que nosaltres i no tenen la capacitat de regular la seva temperatura com els humans. Un "cop de calor" pot ser mortal en un gos o un gat.




Deixar el gos dins d'un cotxe durant 10 minuts a ple sol, pot provocar aquest cop de calor (o hipertermia). Ells no poden suar, ja que no tenen glàndules sudorípares. Els gossos regulen la seva temperatura amb el panteix ("jadeo") o la suor que eliminen pels coixinets de les potes.

Els símptomes apareixen quan la seva temperatura supera el 42 graus. Tenen tremolors musculars, no mantenen l'equilibri, vomiten, saliven molt més, les genives es tornen seques i amb saliva viscosa...




No podem fer baixar la temperatura del gos de cop. Hem de portar-lo ràpidament al veterinari. Si no tenim aquesta opció, he llegit uns consells a tenir en compte, com ara humitejar el coll i el cap de l'animal (no tapar completament) amb aigua no molt freda, portar a un lloc fresc, humitejar la boca sense forçar a beure, col·locar un gel sobre el nas, aixelles i angonals. Quan la respiració torni a ser normal, posar una tovallola humida sota d'ell. I portar al veterinari a tota pressa. Recomanen NO tapar l'animal amb tovalloles mullades, mai.

Hi ha races més propenses a afectar aquesta calor, com ara els bóxer, carlinos, pequinesos, bull dogs... (els braquicèfals, amb el morro molt més petit i xafat).




Per evitar que al teu gos o gat li pugui passar una cosa així, heu de tenir en compte aquests consells:


    • Mantenir sempre aigua abundant i fresca per l'animal. Deixar l'aigua al sol provoca que es calenti i no refresqui el que és necessari.
    • Tenir al gos a un lloc ventilat i obert. Deixar el gos tancat a un balcó (ja de per sí no ho trobo bé ni a l'hivern) o a un altre espai on no es pugui amagar a la ombra, és un perill.
    • No treure'l a fer excercici o jugar o passejades grans quan les temperatures són massa altes, a les hores de més calor.
    • Pots col·locar tovalloles humides perquè s'estirin.
    • Mantenir la temperatura de casa a un nivell no gaire calorós, tancant persianes quan toca el sol, si no tens aire acondicionat.
    • Si el portes d'excursió o el treus a passejar, porta aigua per poder oferir al gos.



És molt important tot el que us he comentat i el tema de deixar el gos dins del cotxe massa estona, lamentablement és habitual a l'estiu i hi ha hagut molts casos de mort per aquest motiu. 




El que comentava abans de tenir el gos al balcó (cosa que no estic d'acord), no és legal. Vaig llegir ja fa temps que, per número de metres d'espai per ell, no és suficient i es pot multar. Una altra cosa és que deixis el balcó obert perquè entri i surti quan ell vulgui. Però tancar-lo allà no està permès. I no ho trobo bé, perquè són espais petits, a ple sol o amb el fred de l'hivern. La majoria borden per tot, a tothom que passa o als gossos que veuen, provocat també per l'estrés que pateixen tot el dia a aquell espai reduït. Si eduques el teu gos perquè s'estigui a casa, no tens aquesta necessitat...




També és molt important el tema del morrió. Aneu amb molt de compte perquè amb el morrió no poden fer el panteix com ells necessiten i també els pot provocar que pugi la seva temperatura. Això no vol dir que si mossega el portis sense morrió, sinó vigilar que sigui poca estona i, evidentment, a casa no se li deixa posat (hi ha gent que ho fa perquè no bordi o coses així...).



Més
Comença l'estiu, augmenten els abandonaments


L'abandonament d'animals domèstics és el pa de cada dia, i continuo sense entendre'l. Ara, per rematar, ens informen que el primer trimestre de 2012 han augmentat un 14% respecte l'any passat. M'és exactament igual els motius que puguin donar. Crisi, marxo de vacances, el gos és massa gran, he tingut un fill... Cap excusa és vàlida per fer una cosa així.





Quan tens un gos i entra a casa teva, és per tota la vida. Depèn de tu i l'has de cuidar i mantenir per la resta de la seva vida. Si no estàs disposat a fer-ho, NO l'agafis. És tan simple com això.

M'han dit molts cops que els animals de raça no s'abadonen. És un gran error pensar això. He estat cuidadora de huskies, goldens, labradors, pastors alemanys, bassets, bull terriers... I creuaments, evidentment. Qui abandona no mira raça ni res més que la seva pròpia comoditat i egoïsme.

Al Parc Zoológic de Barcelona, desde l'any 1978, existeix el Monument al Gos Abandonat, proposat per la Lliga Protectora d'Animals i Plantes, creat per Aldomà Puig. S'hi pot llegir aquest escrit a la placa:




No necesitas hablar para que yo te entienda. 
Habla tu mirar, habla tu silencio.
Y el día que tú mueras, dulce y fiel amigo, 
tus ojos verde oliva seguirán mirándome
 como mira una estrella rodeada de calma desde lo alto del cielo.
Tu raza no importa, no importa tu nombre, 
tu vida tan corta que brindas al hombre 
Es la fiel ofrenda de este amor sin rienda
que hay en tu mirada de llama encendida
hasta la jornada final e ignorada de tu triste vida.



Molts creuen que deixar-lo a la porta d'una Protectora és un abandonament de "bona persona", perquè el cuidaran i almenys no tindrà el risc de morir atropellat o per inanició. No és una solució. Una Protectora té espai limitat i gàbies on conviuen 2 gossos. A l'estiu, poden arribar a haver 4 gossos a gàbies de 2x2 per aquesta maleïda idea de "així estarà cuidat". No hi ha espai. El gos s'estressa, pateix depressions que el poden portar fins la mort, tenen por... Ho passen molt malament. De viure a una casa on cuidaven d'ell, l'han tancat a una gàbia amb altres gossos que no deixen de bordar, on gairebé no surt a passejar ni rep atencions. I no sap què ha passat per merèixer això. La resposta és RES.





Els gossos están obligats a tenir xip, però només el 30% dels gossos que es troben el porten. Ja no es tracta de control, sinó de seguretat.

La gent ha de canviar el seu xip d'una vegada i entendre que l'adopció és el millor que poden fer, no comprar. Bé, evidentment aquell gos comprat també té risc d'abandonament en un futur, però ja hi ha molts que esperen una casa i són igual de macos, igual de bons.

A Espanya s'abandonen uns 200.000 animals cada any, la majoria gats i gossos. L'abandonament està penalitzat i multat. Però el que hauria de canviar és aquesta mentalitat de gos-joguina. Espanya és el país amb major número de mascotes abandonades de la Unió Europea. És vergonyós.




Les Protectores i Refugis es desborden i per un gos que dones en adopció, t'arriben tres.

Hi ha milers de posts com aquests, denúncies de protectores i associacions animalistes que persegueixen això i gent, com jo, que fa el que pot, que ajuda, i no entendrà mai aquesta barbaritat, però res canvia. Al contrari, aquest any augmenta.

He vist gossos morir de pena. Gossos que s'han tornat bojos per l'estrés i el canvi de vida. Gossos malalts que hem hagut d'operar d'urgència només arribar, perquè els porten a les últimes.




La persona que maltrata o abandona un animal, no té cor. No és persona. I no mereix el meu respecte ni comprensió. 
Més
Quart el xerraire


Quart és un petitó amb qui hem passat uns dies aquest mes de juny. Un gos abandonat que ha tingut la sort de trobar una família que el cuidi com mereix.

Quan els propietaris van marxar, va donar voltes per tot arreu, examinant el nou espai. Fins i tot es va pujar dalt de tot del sofà per mirar per la finestra, així que vaig tancar les finestres, per si de cas, i li vaig dir que no es podia pujar allà. Al final ho va entendre i es va relaxar.




El primer dia va ser tranquil, tot i que ell és bastant nerviós. Dormia al sofà amb mi, jugava amb la pilota i em seguia a tot arreu. Li encantava que anéssim a passejar pel poble. I al jardí inspeccionava tots els racons, sempre pendent que jo anés al seu costat.




Un cop passo la primera nit amb ells (va dormir al llit amb nosaltres) es tornen molt més carinyosos, com si fos la seva prova de foc. Com si entenguéssin que tot va bé i estan bé. I ell despertava actiu. Al jardí ja volia jugar i quan el pujava i em prenia el cafè, xerràvem. Bé, ho feia ell perquè jo de bon matí no sóc gaire persona. Jo el mirava mentre ell, al mig del menjador, em feia un sorolls, entre grunyits i plors, parlant i explicant-me vés a saber què. Cada matí ho feia.




Quart és realment carinyós. No fa cap petó però li encanta que li facis. I si no el toques o fas cas quan ell està per tu, et rasca amb la pota, portant la teva mà al seu llom, per si no t'havies adonat que estava allà. Així que jo havia de deixar el que estigués fent per estar per ell. Llavors et mirava amb aquests ullets tan grans, que semblava que et mirés amb peneta, agraïnt les carícies.




Un bon gos, que va amb tu on tu vagis, que et parla, que és mimós. Ens hem fet molta companyia.




I afegir la seva passió quan juga el bàsquet! Ens va fer riure una bona estona amb això...



Més
El fugitiu Duc


Una veïna nostra em va avisar, per un missatge via facebook, que hi havia un gos mescla de husky perdut a la porta de casa meva. La nostra reacció va ser sortir corrents a veure on era. Jo descalça, els dos en pijama, i no veiem res.

Em vaig vestir i vaig anar corrents a la Plaça del Pi, on els veïns deien que estava. Res. Al tornar a casa, vaig quedar-me a la terrassa per veure si estava i vaig veure la veïna amb el gos lligat. Vaig sortir corrents, i em va comentar que havia trucat a la policia perquè el vingués a buscar. Gràcies a ella que el va agafar! M'ho vaig rumiar i vaig decidir que no deixaria que marxés. Vam trucar per anul·lar-ho, però ja estaven de camí. Així que vaig esperar i quan van arribar li vaig dir al noi que me'l quedava jo, que a una protectora s'estressaven i ho passaven malament. Que estiguéssim en contacte per veure si algú el reclamava, però que jo m'encarregava.




I així va entrar el Duc a casa. Era carinyós, bo i tranquil. Un amor de gos! El vam portar al veterinari per veure com estava, ja que tenia una ferida al llom, i en principi no era res estrany. Així que vam tornar i el vam banyar. Es va deixar, tot tranquil, que el rentéssim per tot arreu, sense dir res.




Aquella setmana m'arribava una gossa per cuidar, i no tenia molt clar si es portarien bé, què passaria o si potser perdria un client, però no podia deixar que aquell gos anés a una protectora després de tenir-lo a les meves mans, així que vaig decidir esperar un parell de dies abans d'avisar a la clienta i veure com m'ho montava.




Des d'aquí, agraïr a tothom que va fer una gran difussió per facebook i twitter i em va ajudar a promoure l'anunci de la seva pèrdua. Van ser moltíssims! Fins i tot vaig rebre algun missatge on em deien que si no es trobava l'amo, el volien adoptar. I qui no?? Però al dia següent em va trucar el seu propietari, que viu aquí a Gelida, una mica apartat, però aquí. S'havia escapat! I no era el primer cop...




El noi ens va indicar on vivia perquè l'anéssim a veure un dia i unes setmanes després, així ho vam fer. Duc ens va venir a rebre corrents i ens va fer mil petons, molt content. Viu amb un altre gos i d'altres animals, a un espai enorme on pot còrrer i jugar amb llibertat. Però li agrada escapar! Qualsevol dia ens el tornem a trobar a la porta...

Més
Perseguir-se la cua no és divertit


Molts gossos es persegueixen la cua de manera constant i a alguns propietaris els sembla divertida aquesta escena. Aquest hàbit pot convertir-se en obsessió molt difícil de treure i llavors no és una broma.



Això acostuma a passar a cadells separats dels germans, o per gossos que reclamen atenció dels seus amos. Quan l'animal veu que fent això, el propietari riu i rep la seva atenció, ho continua fent. Aquest comportament pot derivar en obsessió fins el punt de mossegar-se la cua i fer-se realment mal.




Pot ser que ho facin per avorriment, trobant així un estímul de diversió. Alguns cadells, al ser separats de la mare i germans, substitueixen la cua per ells, jugant amb sí mateixos.

També pot venir derivat d'una molèstia física, ja sigui puces, picors o dolor.

El gos ha de tenir exercici i cansar-se, això sempre. I rebre l'atenció que mereix del seu propietari, sigui a casa o a l'exterior. A vegades, pel fet de ser el centre d'atenció, poden recórrer a aquest mal costum de perseguir-se la cua i hem d'intentar evitar-ho.




Gossos que passen molt de temps sols també ho poden fer, i aquí ja podria ser per avorriment.

Intenteu per tots els mitjans que no esdevingui en obsessió. En un principi tampoc us heu d'alarmar moltíssim si ho fa, però si veieu que és constant i que pot arribar a fer-se mal, o ja se'l fa, consulteu la millor manera de treure-li aquesta idea.

Marxeu de l'habitació quan ho faci, no el feu cas. Crideu-lo i quan vingui, hagi parat i estigui tranquil, li doneu un premi. Ignoreu quan es persegueix la cua i premieu quan no ho fa.




Sempre hem de trobar la manera d'equilibrar i fer feliç el nostre gos. Una vida de companyerisme i relació sana és el millor que podem oferir. Així ens mourà la cua quan estigui content, no la mossegarà!




Més
Baralles del gos quan el treus a passejar


Quan treus el teu gos a passejar i ets responsable, saps què farà o no, on vigilar i com actuar. Lamentablement, aquest no és el cas de molts propietaris que no controlen el seu animal o, simplement, els és igual el que faci.

Els gossos no poden anar deslligats per llei. D'acord, ho entenc. Però imagineu que esteu a la platja, a la muntanya, a un parc on porten els gossos a passejar. Que puguis soltar el gos no vol dir que ho hagis de fer sense pensar en les conseqüències. El soltes si el teu gos no es barallarà, si et farà cas i està socialitzat. És a dir, si el tens educat. És així de simple.




M'he trobat amb moltíssims casos de gossos que han atacat a altres, fins i tot gossos que han mort per culpa d'aquests atacs. Propietaris que llencen la pilota del seu gos cap a altres gossos, sense saber com són o la seva reacció. I, un dels millors, el propietari que porta la seva gossa en zel al parc i la solta. Aquest és un dels meus preferits. No diuen res, arriben, i solten la gossa. Veus com s'apropen tots, intenten muntar-la i comencen les baralles. Un premi per aquest propietari.




He tingut moltíssimes baralles amb gent que no sap tenir gos i amb gent que no hauria de tenir-ne. Gent que, fins i tot, els ensenya a atacar.

També hi ha els casos dels amos sobreprotectors, que van amb la corretja tirant del gos, amb por que s'apropi a un altre. Així mai sabrà relacionar-se amb altres gossos i podeu provocar vosaltres mateixos una baralla. Quan més estireu i apreteu la corretja, més exciteu al gos i més nerviós es posa. Però una baralla entre gossos tampoc és res de l'altre món. M'explico. Una baralla amb un gos desequilibrat, no educat o agressiu amb altres, és perillosa, però la majoria de baralles als parcs són per una pilota, per intentar muntar un gos... No us heu d'espantar massa per això, és el més normal, però heu d'actuar.




No serveix de res que cridis i comencis a dir que parin quan es barallen. Tampoc és bona idea agafar el gos en braços, com molts fan. Penseu que si agafes el gos en braços, provoques que l'altre salti per mossegar i us enganxi a tu i a ell. Segons la meva experiència separant gossos en aquest estat, us diria que va bé agafar per la cua a l'animal i estirar. La seva reacció és girar-se, cosa que et dona temps a agafar-lo pel collar i separar, fins que es calmin. Sempre serà més fàcil separar gossos grans que petits, això també és veritat. No fiqueu la mà al mig dels dos gossos, rebreu la gran mossegada. També us dic que un cop de dent a una orella provoca molta sang, però no passa res. És molt aparatós, igual que les potes.




Que el teu gos s'hagi barallat amb un altre no vol dir que als cinc minuts no puguin estar jugant tan amics, com si res hagués passat. Intenteu no agafar por a aquests fets puntuals, perquè són normals, i no acostumen a anar més enllà. Sempre que el gos estigui socilitzat, repeteixo. Si està desequilibrat i mossega i es baralla freqüentment, heu de pensar en l'ensinistrament i, evidentment, no el podeu soltar amb altres gossos. Aquesta és la vostra responsabilitat com propietari.




És més, la majoria de cops que el teu gos es prepari per barallar-se, sabràs que ho farà. Tots coneixem massa bé el nostre gos com per veure una mirada, un gest, els pèls del coll com s'ericen. Eviteu que comenci la baralla.

I, si us plau us demano, intenteu no barallar-vos amb l'altre propietari dient "ha començat el teu, és culpa teva". Si els dos gossos estan educats i mai ha passat res, no culpeu a ningú, perquè és probable que hagi estat el teu gos el que hagi començat la baralla. I això no és culpa vostra. Això és quelcom normal.




I no em parleu de Gossos Potencialment Perillosos, definits per races, perquè no existeixen. El que existeix són els Amos Potencialment Perillosos. Però d'això ja parlarem un altre dia...
Més
No vull humanitzar el meu gos


Potser molts de vosaltres no esteu d'acord amb aquest post d'avui. Però vull dir la meva opinió sobre el fet que molta gent intenti humanitzar un animal. En aquest cas, un gos. Però ho penso de tots. I començo dient que aquest escrit es tracta de la meva opinió personal, per evitar qualsevol malentès.

He sentit a gent dir que això de les jerarquies ho veuen malament, que ells són tots iguals, pensant que així s'estimen més el gos. No és veritat i no feu mal al gos per dir que tu ets el líder. No sou iguals. Ell necessita aquesta jerarquia. Si fos un gos salvatge i visqués amb altres gossos, la jerarquia seria obligada. No podem humanitzar els gossos, no els fem cap bé. Evidentment, jo m'estimo molts gossos més que a moltes persones. Però són gossos, i han de viure feliços de ser gossos i tenir-me a mi al seu costat com una amiga per sempre.




El fet de vestir el gos, tampoc ho he fet ni faré mal. Si que és veritat que hi ha gossos petits que per falta de defenses, per clima o diferents qüestions, tenen fred i els posen roba perquè no ho passin malament. No em refereixo ni a aquests, ni als que per una necessitat de salut, sigui la que sigui, portin roba, peücs o el que calgui.

A molts dels gossos que els possen gorres, jaquetes o semblants no els agrada portar-ho, i es senten degradats i desprotegits.




O aquests gossos que gairebé no toquen terra. Els "gossos bolso". No és positiu per ells. El tornes feble, indefens a moltes coses del seu voltant. No fa exercici, es torna mimat i, a vegades, consentit, perquè a vegades aquests gossos també són poc disciplinats pel propietari.




Un cop vaig veure una noia de genolls a terra demanant el seu gos (un cadell de golden) que si us plau s'aixequés i caminés, que havien de marxar. Després de deu minuts (de rellotge) de veure-la, em vaig apropar amb la meva gossa Dana, per preguntar-li què feia. Em va dir que parlava amb ell per marxar però no li feia cas. Li vaig dir que era un gos, que amb paraules no entendria res perquè no parlava. Ho vaig fer educadament, al·lucinant amb la idea que ella creia posible. Li vaig dir que tirés de la corretja, que ell la seguiria i amb el temps entendria que "anem" era marxar a casa. I em deia que li feia por fer-li mal. Al final vaig marxar i ella encara continuava allà, cada cop més desesperada.




Sóc la primera que parla hores amb el seu gos i sé que a vegades m'entén però moltes no. El que m'importa és que m'escolta i sap diferenciar els tons de veu, que sap quan estic bé o malament, contenta o trista. Però sé que si li dic que em passi el comandament a distància de la tele, no ho farà, per molt que li expliqui. Una altra cosa és l'ensinistrament, és un altre tema.

Un gos és un gos i per això és realment tan meravellós. Hem de deixar que ho sigui, és la seva naturalesa i és com el fas feliç. És com si a un nen petit li dius que no jugui a terra que s'embruta (que també hareu vist això mil cops). Un nen s'ha d'embrutar, ara que pot. Ha de jugar i disfrutar de la seva infantesa, igual que un gos del fet de ser un gos. Domesticat, sí, però un gos.




Tot i així, és evident que sí que deixem que facin coses que en llibertat no farien. Ja sigui dormir al nostre llit o sofà (qui ho permet), no haver de caçar per alimentar-se, viuen a una casa i no a l'aire lliure... Però crec que això forma part de la seva situació d'animal domèstic i educació per ser capaç de viure amb nosaltres, no d'humanització. Hem de separar una cosa de l'altra.

Sé que molta gent actua d'aquesta manera amb el seu gos perquè creu que així li dóna més carinyo, que el tracta millor i ho fan amb tota la bona fe del món. Però sempre he pensat que és un error, i aquí intento explicar-ho de la millor manera possible, sense ofendre ningú. Entenc per què ho fan, però m'agradaria que entenguessin que no menysprees l'animal per tractar-lo com un gos, sinó al contrari. Jo no menjo amb un plat estirada a terra, i no per això el meu gos m'estima menys.




Un gos necessita córrer, jugar, cansar-se... i ser un gos.


Més
Subscriure's a: Missatges ( Atom )