Open top menu
L'Alzheimer també afecta als gossos


El Síndrome de Disfunció Cognitiva (SDC) és una degeneració del cervell i del sistema nerviós en gossos, comparable a l'Alzheimer dels humans.

Molts gossos que es fan vellets, a mesura que creixen, pateixen canvis físics i de comportament que podem veure amb el pas del temps. Veus canvis d'interacció, orientació, higiene...




Alguns dels símptomes poden ser aquests:


  • Es desorienta a camins i espais que ja coneix. S'equivoca de porta per sortir a un lloc, no sap on és...
  • Es fa les necessitats a casa, quan abans mai ho havia fet.
  • Ja no interactua tant amb vosaltres.
  • No reconeix, de vegades, a membres de la família.
  • S'amaga a recons de la casa.
  • No respon quan el crides pel seu nom.




Aquests són alguns exemples dels símptomes que podeu veure a un gos gran que pateix el SDC però, tot i que sembli molt evident, heu de fer proves a l'animal per descartar que es tracti d'alguna altra enfermetat relacionada amb el fetge, pèrdua d'oïda, artritis... Un cop el veterinari elimina aquesta possibilitat i determina que es tracta d'Alzheimer, pot prescriure un medicament que, tot i que no ho cura perquè és una enfermetat incurable, aporta dopamina al cervell per millorar la seva funció. No funciona a tots els gossos però, si ho fa, pot millorar una mica els anys que us queden junts d'una manera més favorable.



És molt positiu que realitzeu exercicis amb el gos, fent que busqui una mica el menjar, acariciant-lo, ensenyant alguna ordre nova... Intentant que el seu cervell no deixi de treballar i no oblidi qui sou ni què acostumava a fer.

Una empresa espanyola de biotecnologia (Araclon) està treballant en la creació d'una vacuna contra l'Alzheimer, de moment tractada en gossos sense donar efectes secundaris. Segons diuen, han aconseguit frenar el deteriorament de l'enfermetat un cop l'animal ja la pateix.




Veure que el teu gos es fa gran és molt trist però si a més afegim l'Alzheimer es torna depriment. Jo ho vaig viure amb la meva gossa Cuqui, que va viure 17 anys amb mi. Es desorientava a casa i al carrer. Ella sempre havia anat sense lligar i no es separava de tu en cap moment però, arribats a aquest punt, parava de cop i mirava al seu voltant sense saber on era. Fins i tot recordo un cop que, anant amb mon pare, va anar a guiar-la tocant-la i ella es va girar i el va mossegar, sense reconèixer que era ell. Al moment es va adonar i va començar a plorar, demanant perdó. La vam abraçar, tristos de veure el que li estava passant.



Si existeix un medicament que ralentitzi el deteriorament del seu cervell, de les seves capacitats, intenteu saber de què es tracta, d'ajudar que l'animal passi els últims anys de la seva vida el millor posible. Quan el teu gos marxa et deixa un buit al cor que no pots omplir amb res. Almenys intentem que el record que tenim d'ells sigui digne i feliç, sabent que hem fet tot el que estava a les nostres mans per ells.


Més
La Vodka ha de córrer!


A la Vodka, una preciosa Pointer, ja la coneixia per fotografies, ja que havia vist l'estiu que havia passat, a uns llocs fantàstics on poder córrer i disfrutar. A més, fa Canicross amb els seus propietaris. Així que quan em van dir de cuidar a la Vodka un cap de setmana, recomenada per les propietàries del Nano (cosa que agraeixo moltíssim) tenia clar que l'havia de portar d'excursió!




Vaig preguntar si podia soltar-la per la muntanya i em van dir que en principi no hi havia cap problema i que, si no vingués quan la cridés, amb un pal o qualsevol cosa per llençar, vindria al moment.

Ho vaig provar al jardí, a veure què feia. Em va sorprendre que només arribar es col·loqués davant meu mirant-me, esperant que fes alguna cosa. Em seguia les mans amb els ulls i vaig agafar una pedra. La seva postura va canviar i es va preparar per córrer. Li vaig llençar la pedra i allà anava la Vodka, buscant-la entre totes les altres, per agafar-la, apropar-la una mica, i soltar-la esperant que li llencés la següent. Com vaig veure que no les mossegava ni les intentava menjar, vaig continuar amb el joc fins que em vaig cansar perquè la Vodka es passaria el dia!




Dins de casa era tranquil·la i semblava que no hi hagués gossa. S'estirava al seu llitet i dormia i dormia. De tant en tant s'apropava a tu, l'acariciaves una mica i tornava a estirar-se.

Em van avisar que tenia l'estómac delicat, que no m'estranyés si anava una mica malament, que li passava sovint. I el cap de setmana anava rareta, tot i que no tant com per preocupar-me. Als matins, això sí, em despertava molt d'hora per sortir. Potser eren les sis i quart quan m'ho demanava. Anàvem al jardí ben ràpid i després esperava dormint a que jo fes el cafè abans de continuar el dia.




Vam anar d'excursió i me la vaig endur a la font, on tant m'agrada estar amb ells. És una zona tranquil·la, on no passa ningú a excepció d'un excursionista. I allà la vaig soltar.




Em demanava que li llencés pinyes per anar a buscar-les i a mi se m'acabaven de tantes que li vaig donar! Lur i Simone, que ens van acompanyar, van intentar jugar amb ella al principi, però la Vodka estava més interessada en perseguir pinyes.




Potser vam estar un parell d'hores a la muntanya, i en cap moment va intentar marxar. Només pel fet d'estar tant pendent del que li llencés, a mi ja em feia estar més relaxada i disfrutar d'aquella estona.




La Vodka és la gossa ideal per tenir a casa, on no notes que hi és si no vols, i viure la muntanya i fer excursions sense por que es cansi. Ho vam passar realment bé!




La van portar a casa el primer dia però, per tornar-la, vaig anar a Tona, a deixar-la amb la germana de la propietària. I, tot i que el viatge era una mica llarg, la Vodka va anar estirada tot el camí, sense problemes.




No oblido les cares que em feia quan volia jugar, esperant què feia jo per anar corrents. És molt expressiva... i divertida!


Més
II Passejada de Gossos, a la platja


El dia 22 de setembre vam fer la II Passejada de Gossos. Aquest cop vam anar a la Cala Vallcarca, de Sitges, on els gossos poden disfrutar sense anar lligats a qualsevol hora.

És una cala petita, però suficient per poder estar amb els peluts i passar un gran dia de platja. A més, pots controlar molt millar l'espai i els gossos!




Alguns de nosaltres vam quedar a Gelida per anar junts i els altres anaven directament. Ens vam trobar aparcant i, entrant a la cala, estava buida. Tota la cala per nosaltres!




A aquesta passejada van venir menys gossos que l'altre cop. Van ser set gossos en total. Però a mesura que avançava el matí venia gent amb el seu gos i s'unien al grup, ja que els seus jugaven amb els nostres només arribar.




Jo vaig portar a l'Hayko, el cadell que cuido sovint desde ja fa un parell de mesos. Era el segon cop que anava a la platja i mai el solto però, aquest cop, ho vaig fer. Al veure que volia jugar amb els altres i coneixent a l'Hayko, vaig creure que no faria cap intent de fugida. I no ho va fer. Ho va passar realment bé jugant, fent carreres, banyant-se... Tres hores seguides sense parar!




Lur i Simone, de Rubén i Danae, ja coneixen la cala. Havien estat abans i només arribar van anar directes a l'aigua, ben contents. Els encanta córrer i jugar per allà. Simone fa que Lur la persegueixi i Lur s'emprenya perquè, és clar, agafar a una galga és complicat si ella no vol...




Oliveta, amb Núria i Álex, tenia la seva zona per "iaios", amb un parasol i la seva tovallola. Ja s'havia parlat d'aquesta zona i així podrien jugar una miqueta i descansar a la ombra. Una gran idea de la Núria!

Oliveta es va banyar per primer cop, amb la Núria. Va ser molt maco!




Charlie i Lupo, de la Neus, també van disfrutar com bojos. Charlie, més gran, jugava i descansava a la zona de la ombra, amb la seva família, i Lupo corria d'una banda a l'altra, perseguint altres gossos i bordant, excitat per tot el que passava! 






Més tard es va incorporera la Taca, la gossa de l'Agnès, al grup. No li va costar gens unir-se als altres, que ja portaven una estona jugant!




Sembla mentida com pots disfrutar només de veure com disfruten els gossos. Els veiem córrer d'una banda a l'altra, sense parar, contents, i tots teniem el somriure a la cara.






Al llarg de la setmana patiem per si faria mal temps. Pensava que hauriem de cancelar la Passejada i traslladar-la a un altre dia però, al final, vam poder disfrutar d'un fantàstic dia tots junts.




Si els propietaris són responsables i els seus gossos sociables, com va ser el cas tant amb els nostres com amb la resta de gossos que apareixien a la cala, es pot disfrutar d'un gran dia de platja. No tenim la oportunitat de gaudir de massa platjes on acceptin gossos i és una llàstima.




Quan tens un gos t'agrada anar a prendre el sol i que ell vagi amb tu i disfruti de l'espai. Sobretot quan viuen a la ciutat on hi ha tants pocs llocs on puguis soltar el teu amic perquè corri i jugui lliurement. Quan estàvem allà i els veia jugar així no deixava de pensar i lamentar la falta d'espais així. Perquè els gossos disfruten, però és que els propietaris també.




Tot i pensar això, les persones han de ser conscients que, si ens ofereixen un espai com aquest, l'hem de cuidar i mantenir en bon estat. Nosaltres portàvem bosses per recollir el que fessin, pendents de no deixar res que no haguéssim trobat a l'arribada.




També vam portar aigua, tot i que alguns intentaven beure l'aigua del mar... Lur és un expert. Després la treu tota però ell, tossut, beu cada cop que va. Hayko ho va intentar, però no li agradava gaire. El vaig portar que veiés on era l'aigua bona i de tant en tant s'estirava davant el pot i mirava al voltant, segurament pensant a per quin gos aniria quan acabés.




Allà vam conèixer a la Xula, una Pit Bull maquíssima i juganera, a la que Hayko no deixava en pau. Marxava amb ella i la seva companya a jugar cada dos per tres i em feia anar darrera. Vaig perseguir a l'Hayko tot el dia. No marxava, no, però més valia estar segura!




Una altra passejada que va anar bé, a la que vam disfrutar tots, gossos i persones, i que ens va unir una mica més.



Podreu veure més fotografies, si voleu, al meu facebook. Però el que us recomano és que us apunteu a la próxima passejada que fem. Ho fareu, oi?
Més
Esterilitza! Sigues responsable...


L'esterilizació de la teva mascota és un símbol més de la importància que té per tu aquest animal. Demostra responsabilitat i amor cap a ell ja que, a més de controlar la natalitat, pots prevenir enfermetats lligades a aquest factor.




Hi ha molts mites, llegendes urbanes que sempre hem sentit i que m'agradaria desmentir o explicar avui.

Sempre he recomanat esterilitzar el gos, però és decisió del propietari i només puc donar la meva opinió. Espero, amb el post d'avui, que molta gent que té dubtes decideixi i entengui que és la millor opció, i que hauria de ser la única.

L'esterilizació no és res més que una intervenció quirúrgica i en un dia estan fent vida normal. No tenen molèsties ni dolors molt forts durant la seva recuperació, que és rápida, i tenen medicaments post-operatoria per evitar-ho. De totes maneres, mai serà comparable al dolor que pot patir un cadell abandonat que potser ha de ser sacrificat, és maltractat o abandonat a la seva sort un cop arriba al món.




L'esterilizació és una vasectomia als mascles o una lligadura de trompes a la femella. Els òrgans sexuals queden intactes i les femelles continuen tenint el zel.

La castració o buidat és l'extirpació d'aquests òrgans sexuals. Les femelles ja no tenen el zel. Els mascles poden tornar-se menys territorials o dominants, sense patir cap alteració.

Ara és quan començo a escoltar frases com "pobret, com dius que el castri, deixarà de ser un mascle", "les femelles han de parir almenys un cop a la vida"...




Anem per parts.

Hi ha gossos mascle que intenen muntar contínuament a altres gossos. Gossos i gosses, tant és. Evidentment, no estan operats. Això implica un instint sexual que no acaba i els crea una ansietat i un estat de nerviosisme a vegades incontrolable per nosaltres. També provoca baralles entre mascles, embarassos amb altres femelles, que marquin territori (pot ser casa seva, sofà, llit), que s'escapin quan hi ha una femella en zel... Són gossos que no es poden relacionar bé amb altres gossos i que pateixen un estrès considerable davant situacions com les que us he comentat.




I no, no els treus la seva masculinitat ni els fas mal. Aquest pensament és masclista i no té cap argument vàlid. L'acostumen a dir els homes, a la vegada que fan cara de dolor. Incomprensible.

I tampoc és veritat que els treus el "plaer" sexual ja que ells no el senten com els humans. Penseu que les femelles només es deixen muntar quan tenen el zel. És una qüestió hormonal i un procés de reproducció.

Una altra frase molt escoltada és que "s'engreixarà quan l'operi". No hi ha cap base científica que doni suport a aquesta frase. Hem de tenir en compte que hi ha gossos sotmesos a un estrés enorme quan no estan esterilitzats i hi ha époques que no mengen igual. També hi ha gossos que són més propensos a engreixar i després de la operació, més relaxats, mengen més. O, a vegades, els mateixos propietaris per la "pena" de l'operació, el mimen més i no vigilen tant. Fer exercici és un altre dels factors que mai hem d'oblidar.



A la Protectora on vaig estar dos anys i mig vaig viure moltes esterilitzacions. Moltíssimes. Només un mascle es va engreixar i es tractava d'un que mai menjava quan hi havia una gossa en zel al voltant. Es podia passar dies sense tastar el plat, obsesionat amb les femelles que encara no haviem pogut operar. Propens a engreixar-se, quan el vam esterilitzar, ja relaxat, va menjar com hauria d'haver fet i va pujar de pes. L'exercici que podiem oferir a la Protectora tampoc era el que ell necessitava. I aquest va ser l'únic cas que jo vaig viure personalment a un lloc que tenia 70 gossos diaris de mitja i on arribaven més cada dia, precisament per no haver esterilitzat els seus pares abans.




El mite que les femelles han de parir almenys un cop a la seva vida em fa especialment ràbia. No sé si va crear aquest mite un criador al seu moment o què va passar però és totalment fals. Esterlitzant a la femelles evites futures malalties (que hi ha unes quantes), embarassos psicològics, estrès o ansietat. Perden la necessitat de reproduïr-se al moment que les operes.

Els mascles poden tenir, si no estan operats, tumors i hèrnies, entre altres, al seu aparell reproductor. Les femelles, piometra (es poden morir amb aquesta enfermetat), tumors mamaris...




El 90% dels animals abandonats no provenen de criadors legals. No és que m'agradi la cria ni la venda d'animals, al contrari. Faig una crida a l'adopció com a opció per tenir un gos. Però també trobem mil anuncis, cartells, crides per internet on particulars venen cadells. O els regalen. Cadells que han tingut a casa seva per no evitar que això passi. La majoria d'aquests gossos acabaran a gosseres, protectores o al carrer abandonats.



No esteu privant al vostre animal de la natura. Nosaltres escollim si volem tenir fills o no. Ells no poden fer-ho per ells mateixos. Si la natura, segons pensen molts, els fa reproduïr-se, no els abandonis ni sacrifiquis ni regalis després, no?

Podria parlar d'això durant hores. Segurament discutiria amb molts i em guanyaria enemics, però m'agradaria que tota la gent que diu aquestes frases i no accepta les veritats que comento, visqués uns mesos la vida a una Protectora o Gossera. Que veiés com cada dia entren gossos i gossos abandonats, maltractats, amb pedrades, cops, ferides, gairebé morts, desnutrits. Camades senceres amb setmanes de vida a caixes, bosses. Potser així canviarien de parer i no hauriem de parlar tant de la importància d'esterilitzar el teu gos perquè tots ho farien.




Aquesta tabla indica el que passaria si fessis criar el teu gos o el teu gat i regalessis els cadells a coneguts, per exemple, o te'ls quedessis. I ells continuessin fent el mateix amb cada una de les cries. Una mitja de 6 cadells de gat i 4 de gos per cada camada. Posant que pareixen dos cops a l'any cada un.

M'assegures que et faràs càrrec de totes aquestes cries per tota la vida? De veritat?



1 GAT
1 GOS
1 any
12
8
2 anys
84
40
3 anys
588
200
4 anys
4.116
1.000
5 anys
28.812
5.000





Si us plau, hem de ser conscients del que passa al nostre voltant i no participar ni augmentar l'abandonament que existeix a l'actualitat.

Adopta un animal si estàs buscant tenir un. Hi ha moltíssims esperant tenir una llar. Molts que han sortit de camades no desitjades, incontrolades, de particulars irresponsables. Sigues tu el responsable i evita que això continui passant.
Més
El retorn de la Noa i l'Otto


Quan la propietària de la Noa i l'Otto em va escriure per dir-me que potser els havia de tornar a cuidar a l'agost, el meu somriure ho deia tot. Van ser uns dels primers que van estar a casa i també, els que més dies han viscut aquí. I es fan estimar moltíssim!




Noa va entrar contentíssima i la propietària em va dir que ja quan baixava del cotxe ho estava, sabent on venia. L'Otto venia darrera. Estava gairebé cec, ja és molt gran, i més grosset. Em va impactar molt perquè no vaig pensar que hagués envellit tant en mig any. Però aquestes coses passen i per mi va ser una mica xocant. Tot i així, seguia igual de carinyós. Més dormilega, però boníssim, com sempre!




La Noa és molt activa i juganera. I si hi ha un gos que la segueixi, encara més! Va insistir amb Bruce fins que li va fer cas. També amb la Watson. I amb la Violeta, la Xula... I, per sorpresa, va venir el Nuk ha passar un dia i nit i es van tornar a veure! Anava a trucar a la propietària del Nuk per avisar que la Noa estava a casa i fer que es tornessin a veure, però va venir rodat. I sí que es van reconèixer, sí! Petons, salts... El retrobament va ser maquíssim!






Otto dormia molt però quan sentia que la Noa jugava, anava on fos per bordar i intentar participar. Com no veu gaire, l'havia d'agafar i apartar perquè els altres se l'emportaven per davant amb tanta carrera i el podien fer mal. I l'Otto ja estava content rebent carícies.




A l'hora de baixar al jardí, m'agava l'Otto en braços i també el pujava. No tenia per què fer aquests esforços i, a més, podia caure i fer-se mal. Es deixava, sabent on anàvem, i al jardí anava passejant tot tranquil, s'estirava al sol, i es mirava els altres gossos com jugaven.




Noa no va oblidar la pilota de bàsquet que ella mateixa va desinflar mesos enrera! Va anar directe a ella quan la va veure i te la portava per jugar.




Tampoc havia perdut el costum de robar canyes de bambú o qualsevol branca que trobés al jardí per fer-la trossets, amb tota la calma del món, i agafar una segona quan ja la tenia destrossada. Com no intenta menjar-se la branca, la deixava que ho fes. Almenys uns minuts estava entretinguda!




A l'hora de dormir, Noa va pujar directe al llit i es va col·locar ben a prop. Aquest cop l'Otto va dormir a terra. No va intentar pujar però tampoc l'hagués deixat. Em feia por que a la nit, sense veure i amb poca mobilitat, pogués caure. I, com sempre, Noa em despertava o bé amb petons o bé amb el morro enganxat a la meva cara, mirant-me. Sempre movent la cua! M'aixecava i despertava a l'Otto. Ell a vegades s'aixecava i venia o em mirava com dient "deixa'm una mica més" i tornava a dormir, així que el deixava que descansés més estona i m'emportava a la Noa.

El dia abans de marxar vaig rentar a l'Otto, com em van demanar. No li agradava gaire això d'estar a la banyera i que l'estigués mullant però quan el vaig pujar al balcó i l'assecava amb la tovallola es va tornar un altre. Crec que va rejovenir de cop!




Estava content, corrents d'una banda a l'altra, fregant-se amb nosaltres, bordant per jugar... Contentíssim! També li vaig retallar una mica els pèls dels ulls, aprofitant la seva eufòria.




La Noa i la Watson se'l miraven sorpreses desde l'altra banda, esperant que sortís per jugar amb ell. Va contagiar l'alegria a tots.



Un dia ens vam endur a la Noa a un parc d'aquí Gelida, amb el Lur i la Simone, els gossos dels nostres amics. Sabiem que es portarien bé i la vaig soltar una estoneta. Lur i ella van començar a còrrer i a jugar per tot arreu, sense allunyar-se massa de nosaltres. Va ser genial veure'ls tan contents!




El dia que van marxar ja m'havia fet a la idea però, com l'altre cop, em va posar trista. Els tenim molt de carinyo als dos i són maquíssims. I ells, quan marxen, no s'adonen que els estàs dient adéu, almenys per un temps. Jo els abraço, els faig petons... Algú pensarà que sóc exagerada però tenir un gos a casa uns dies, un cap de setmana o el temps que faci falta, fa que els agafis un carinyo especial i sempre els recordes. I ells tenen un lloc ben gran als nostres cors.




Em van dir que vindrien a la II Passejada de Gossos que farem la setmana vinent, a la cala de Sitges. I no sabeu les ganes que tinc que arribi dissabte!

Més