Open top menu
Amb la Vodka a la Funifira de Gelida


La Vodka va tornar el cap de setmana de la Funifira de Gelida i ja tenia organitzats els dies per no perdre'ns res i gaudir de la festa acompanyats de la gossa.

Recordeu l'anterior post on us presentava a la Vodka? Doncs ja el podeu esborrar de la vostra ment. Suposo que com estava rareta de la panxa i encara no ens coneixia gaire, era una d'manera però quan va tornar aquest cap de setmana... Era una altra!




Només arribar es va mostrar contenta i carinyosa, volia jugar i que estiguessis per ella. Ja es coneixia la casa i demanava anar al jardí o passejava pels recons sense problemes.

L'anterior cop no va fer ni l'intent de pujar al sofà però no portava gaire a casa que ja la tenia amb mi, acurrucada al meu costat. Ja era obedient abans però ara encara més.




El dissabte voliem fer una volta pel poble i anar a la degustació que oferia la Funifira. De bon matí, amb la Vodka, vam marxar a esmorzar amb la companyia de la Nir, el Lur i la Simone. A aquests dos últims els coneixia de l'últim cop i no els havia fet ni cas. Quan van aparèixer per casa, es va tornar boja. Jugava amb tots els gossos, els bordava emocionada i corria d'una banda a l'altra. S'havia transformat!



Passejant, de tant en tant, la Vodka em mirava com si volgués alguna cosa i de sobte veia com baixava el cap i agafava una branca que hi havia a terra (parlo de branques realment grans) o cartró o el que es trobés i la portava orgullosa, jugant a la vegada que passejava. A mi m'entrava el riure perquè amb una de les branques, massa gran per ella, no podiem ni passar per un carreró. Jo li deia que la soltés, que no podiem passar, i ella movia la cua i saltava sobre ella mateixa amb la branca, sense entendre res.

Vam fer l'aperitiu a Can Terra i dóna gust fer això amb la Vodka. S'estira al teu costat i s'espera, tranquil·la, a que diguis de marxar.




A l'hora d'anar a la degustació, vam decidir fer torns i l'Anna i jo ens vam esperar a la Plaça de l'Església amb la Nir i la Vodka. Uns dies abans havia preguntat si podria entrar amb gossos i em van dir que no, així que menjariem allà mateix. Després em van dir que la gent entrava directament amb els seus gossos. Això em passa per preguntar i ser massa bona...




Una mica complicat menjar a un banc amb unes gosses que estan esperant que et caigui una mica a terra o et despistis per menjar elles... Et sents observat. Així que vaig agafar un tros de pa, el vaig sucar a la salseta del meu plat i li vaig donar a la Vodka. Així ella també gaudia de la degustació. I li va agradar molt! La Nir no es va quedar sense tast, tampoc.




El que no havia canviat (tampoc ho esperava) era la seva passió per les pedres del jardí. Quan no portava ni dos minuts es parava davant teu amb aquesta carona de "T'estic esperant" i la seva mirada anava de les pedres a tu. Cada dia tenia la seva dosi de joc amb les pedres, faltaria més.




Em van dir, tant amigues de la Vodka com la propietària, que necessitava una mica de confiança per ser ella mateixa i que ara ja la tenia. Jo estava contentíssima. La Vodka em seguia, jugava, buscava carícies... Al sofà hi havia cops que gairebé no em deixava ni espai, jugant, i jo tant a gust.




També va conèixer al Hegel i quan el vam trobar al carrer, abans que vingués a casa i juguessin de veritat, ja el va rebre fent salts i jugant, com un amic de tota la vida.



Si el primer cop ja vaig quedar encantada amb la Vodka, ara encara més. Interactuava molt més amb tu i, al trobar-se millor, estava més contenta. Un cap de setmana sense descans i ple de jocs i carinyo.



Més
(How much is) that doggie in the window, Patti Page


Aquí us deixo una cançó molt coneguda de la Patti Page, que segur haureu sentit.
(How much is that) doggie in the window.

Si encara falta canviar el xip a moltíssimes persones perquè no comprin i adoptin, imagineu abans, que els abandonaments no eren tantíssims i no es tenia aquesta mentalitat.

Però bé, als dies foscos com avui els hem de posar música! I aquesta cançó, tot i parlar de comprar un cadell, no deixa de dir que vol tenir un gos per fer companyia a la seva parella quan ella marxa de viatge i donar una bona llar al gosset.





(HOW MUCH IS THAT) DOGGIE IN THE WINDOW

PATTI PAGE


How much is that doggie in the window (arf, arf)
The one with the waggley tail
How much is that doggie in the window (arf, arf)
I do that doggie's for sale

I must take a trip to California
And leave my poor sweetheart alone
If he has a dos he won't be lonesome
And the doggie will have a good home

How much is that doggie in the window (arf, arf)
The one with the waggley tail
How much is that doggie in the window (arf, arf)
I do that doggie's for sale

I read in the papers there are robbers (roof, roof)
With flashlights that shine in the dark
My love needs a doggie to protect him
And scare them away with one bark

I don't want a bunny or a kitty
I don't want a parrot that talks
I don't want a bowl of little fishes
He can't take a goldfish for a walk


How much is that doggie in the window (arf, arf)
The one with the waggley tail
How much is that doggie in the window (arf, arf)
I do that doggie's for sale


Més
La llengua blava dels Chow Chow


Sembla que els orígens del Chow Chow es remonten a fa 3000 anys, una de les races més antigues que trobem, provinent de Xina.



La seva aparició va ser amb Hemicyion, una espècie entre l'ós i el gos, fa entre 28 i 12 milions d'anys enrera. El seu descendent directe és Simicyion, que tenia la mesura entre un òs petit i una guineu.

Els Chow Chow tenen 44 dents i medeixen entre 45 i 56 cm, aproximadament.  Tenen la llengua blava - negre, com l'ós de Manchuria o l'ós blau del Tíbet.




Les tribus bàrbares de tàrtars i mongols van envaïr Xina, acompanyats dels "gossos de batalla". Segons les descripcions, aquests gossos tenien aspecte de lleons, amb posat ferotge i llengua blava. També s'utilitzaven com guàrdia i caça. Rebien el nom de "man kou", que significa "gossos de bàrbars".




Una antiga llegenda xinesa relata la història del color de la llengua dels Chow Chow:

Fa uns segles, va viure un monjo que s'havia instal·lat al cim d'una muntanya rodejat de molts animals, entre els quals hi havia un gran número de gossos. El monjo els tractava amb gran bondat i ells li estaven agraïts. Un dia el monje va caure malalt, fins el punt que no podia anar a buscar llenya que necessitava per encendre el foc i cuinar. Alguns animals, entre els quals hi havia gossos, van sortir a buscar troncs. Al bosc proper hi havia arbres cremats per un incendi i a terra quedaven trossets de carbó que els gossos van portar a la boca fins la gruta. Els micos van preparar el menjar al vell monjo fins que es va recuperar completament. I les boques i llengues dels gossos van mantenir el color negre de la fusta cremada.




El color del pèl dels Chow Chow no té cap taca i acostuma a ser negre, vermell, blau, crema i, en rares ocasions, blanc.



Al segle XIX van arribar els primers exemplar a Anglaterra, convertint-se en el favorits de la reina Victòria. L'any 1894 són reconeguts per Kennel Club Anglès.

A més del Chow Chow que estem acostumats a veure, com un lleó petit, existeix una altra varietat de pèl curt.



S'hauria d'acostumar al gos desde cadell a ser respatllat i poder mantenir el seu pèl en bon estat, fent aquesta tasca un cop per setmana. Utilitzar un xampú lleuger diluït amb una mica d'aigua a l'hora de rentar-lo, uns tres cop l'any.

Diuen que la maduresa del Chow Chow no arriba fins els 3 o 4 anys.




La obesitat i la mandra intestinal podrien causar problemes. Per aquest motiu l'hem d'acostumar a passejades i moviment, sense cansar al gos excesivament.

Amb un Chow Chow has de demostrar qui és el cap de la manada, ja que ell el buscarà des d'un principi, pel seu instint de lideratge. No es deixarà guiar per qui li doni més llaminadures o carícies, sinó per qui l'entengui i mantingui una relació de complicitat amb ell.




No és un gos sumís, però sí el pots educar per col·laborar i ser educat a casa i amb la família. Així que el Chow Chow farà cas de qui consideri el seu amic, no de qui intenti sotmetre'l, pel que ha de ser ben educat. Tot i tenir aquesta imatge de peluix simpàtic i bo, és un gos que no perdona si se l'ha tractat malament. Amb els seus manté una relació d'amor i companyerisme sense límits.




NOTA: És recomanable no posar un arnés als Chow Chow, ja que els pot suposar problemes a les espatlles.


Més
Malsons canins


Tots hem vist algun cop al nostre gos patir un malson i ens hem sentit malament de veure'l patir així. Als gossos els passa com a nosaltres. Somien i tenen malsons.




Els gossos necessiten dormir i descansar. Durant el dia, quan estàs a casa o hi ha sorolls constants, tenen un somni lleuger, sempre atents als moviments o sorolls del voltant. Però a la nit, que és quan normalment hi ha més pau, arriben al somni profund, que no acostuma a durar més de 20 minuts, i que necessiten per descansar bé.



Poso les exemples de nit i dia però també poden arribar al somni profund durant el dia, és clar. Somnis dels que a vegades costa molt despertar-los. I amb això heu d'anar amb molt de compte.

Despertar a un gos bruscament quan té un malson o està profundament adormit pot ser perillós, ja que s'espanten. Com nosaltres.



Quan un gos veig que té un malson massa fort, l'acarono suaument, parlant-li fluixet fins que es calma o es desperta. A mi em fan patir i intento ajudar a que sortin d'aquest estat. Si feu això, vigileu com l'acaroneu i estigueu alerta, ja que si es desperta de cop, al mig del malson, podria mossegar com acte reflexe. A mi no m'ha passat mai, potser perquè ho faig molt suaument, però té tot el sentit del món, ja que molts cops quan despertem de depèn quin somni triguem uns segons a ser conscients d'on som i què ha passat.

Si el somni profund del teu gos és normal, deixa'l dormir. Necessiten descansar. Un gos que pateix insomni (que pot passar) es torna més arisc i pot caure malalt.




Tot és normal fins que veiem que el gos va a l'extrem. Si dorm massa i/o gairebé sempre té malsons que acaben en udols o convulsions, l'hauria de visitar un veterinari, amb el vostre seguiment escrit i explicat.




Si el trobeu adormilat massa sovint, decaigut, podria tenir febre o trobar-se malament.

Si no dorm el que necessita, podria, a més de caure malalt, tornar-se més agressiu i arisc.

Dormir gairebé tot el dia és manca d'energia i també ho hem de vigilar.

Quan somien profundament podem arribar a sentir grunyits, lladrucs, gemecs... Mouen els ulls ràpidament, aixequen les orelles, mouen les potes. Són impulsos elèctrics al cervell.




És a dir, que no ens hem de preocupar si veiem que el nostre gos somia o té malsons de tant en tant. Es va descobrir que els gossos somien de manera semblant a nosaltres, igual que els gats, i que necessiten descansar per la seva salut.




Segons un estudis, es va descobrir que quan el gos dorm augmenta la seva activitat cerebral. Quan arriben a l'etapa REM (igual que nosaltres) la seva activitat es multiplica i és quan somia i pot patir malsons. Els seus ulls es mouen més ràpid, profundament dormits.




La manera de descansar i dormir dels gossos, tot i ser molt semblant a la nostra, varia quan parlem de somni profund i estar alerta. Com comentava abans, la seva etapa REM pot ser de 5 a 20 minuts i van despertant de tant en tant, per tornar a dormir, gairebé sempre en estat d'alerta. Els animals necessiten aquest instint per reaccionar davant qualsevol perill extern, com quan viuen (o vivien) al bosc o muntanya.
Més
El Blitz necessita repòs


Aquest estiu vaig estar a punt de cuidar del Blitz (raig, en alemany), un preciós boxer, però tenia massa gossos i no va poder ser. Em va arribar la oportunitat un altre cop i aquesta vegada no la vaig deixar passar.




Tenia moltes ganes de conèixer el Blitz, després de veure'l en fotografies al twitter i parlar amb el seu propietari.

Uns dies abans, el Blitz es va fer mal a la pota jugant al parc i es va trencar els lligaments. El van operar i es recuperava bé. És un gos molt fort!

El Blitz és un amor de gos amb les persones, però s'ha de vigilar amb els gossos així que el vaig tenir sol tot el cap de setmana i, cada dia que passava, era més carinyós.




Com encara anava coix, no el feia jugar massa ni perseguir pilotes, tot i que ell volia jugar i fer el cabra com si res! No es queixava ni es trobava malament però no recolzava bé la pota i em feia patir quan es posava a saltar. Que sí, que els gossos no són tontos, però a vegades els has d'ajudar a frenar perquè són com nens i no entenen el que vol dir fer repòs...




Al menjador s'estirava al seu llitet però canviava de postura cada dos per tres. Me'l mirava i em feia pena. Pensava en la humitat, en si tindria fred... Així que me'l vaig mirar i li vaig dir, un sol cop: "Vols pujar?". No li vaig haver de repetir. Al moment ja el tenia al meu costat acurrucadet al sofà, dormint com si res. I així van ser tots els dies, fins i tot a l'hora d'anar tots a dormir.




Li agradava jugar al jardí, i, si podia, agafar pedres perquè li treiessis. Quan intentaves treure-li alguna cosa de la boca, et grunyia. Però ho feia jugant, sense cap mala intenció. I t'esquivava com si res, sense esforç. Jo donava voltes intentant agafar-li la pedra perquè jugués amb una altra cosa que no fos això i ja em podia passar hores que per aconseguir-ho. L'havia d'agafar amb una mà i treure-li amb l'altra o era impossible!



Com, a més de carinyós, estava recuperant-se, el mimava encara més. L'acaronava cada dos per tres, quan pujava al sofà li feia petons... I ell encantat, eh? El primer dia dormia sense tocar res però al segon ja el tenia sobre meu.



Tot i que ell no es queixava, quan estava una estona al jardí, es cansava i s'estirava a prendre el sol. Preferia estar-se així, tranquil, després d'estar voltant una estona.




Quan el treia al carrer anàvem canviant de ruta cada dia, per no fer sempre el mateix i un dia me'l vaig mirar i li vaig dir "Què li passa, al Blitz?", amb to de jugar i movent els peus a terra, provocant. Ho feia per animar-li la passejada. El que no m'esperava és que se'm tirés a sobre, contentíssim, jugant i mossegant la corretja, el meu braç, jugant sense parar. Em va entrar el riure i en aquell moment va passar un  cotxe i vaig poder veure que la noia de dins no s'aguantava el seu riure, mirant-nos. Em feia la trabeta i jo havia d'anar saltant per no caure!



Van ser uns dies tranquils amb el Blitz, tot i que feiem passejades i visites al jardí cada certa estona perquè jugués una mica i investigués els recons. Algun cop, quan arribàvem al menjador, sentia un soroll sec d'alguna cosa contra terra i veia el Blitz amb una pedra del jardí, esperant que anés a treure-li...



Tot i que a la primera no va poder venir a casa, m'alegra molt haver tingut una segona oportunitat i poder passar aquests dies amb ell!
Més
Els gossos també es constipen


Ara que comença el fred, la humitat més forta i el mal temps, hem de saber que, igual que les persones, els gossos també es poden refredar i patir un constipat.




Els símptomes, molts semblants als nostres, són pèrdua de la gana, mocositat, abatiment, tos, esternuts...

Algunes enfermetats poden presentar símptomes semblants, com la tos de gossera, el "moquillo"...

Vigileu els llocs humits i les corrents d'aire que puguin afectar al gos, perquè no agafi fred. Ells no es queixen de com es troben, només busquen estar tranquils i descansar.




Sempre s'ha de mantenir el gos hidratat i si no vol menjar, podeu humitejar una mica el seu pinso per accentuar les olors i fer que sigui més fàcil de païr.

A vegades hi ha refredats que en dos dies marxen sols, com a nosaltres, però d'altres que poden empitjorar i esdevenir a enfermetats més complicades.




Penseu en els seus refredats com en els nostres. A vegades un refredat et dura uns dies i ja estàs bé, però un refredat mal curat pot ser molt perillós.

No hi ha cap tractament que curi el refredat, com ja sabeu, però sí tractaments per fer que es passi millor, com els antibiòtics.

Si el gos té febre o veieu que el refredat li va a pitjor, no dubteu a portar-lo al veterinari per poder tenir el tractament adequat per aquesta enfermetat.




La majoria dels gossos passen per un refredat comú sense problemes, sempre que estiguin calents i hidratats, però ja sabeu que és millor prevenir que curar.

Els galgos, per exemple, passen molt de fred i és habitual veure'ls amb roba per protecció. Com ja us vaig dir en el seu moment, no m'agrada vestir els gossos per moda, però hi ha casos que és per necessitat. I aquest és un exemple que els ajuda a combatre millor el fred.




Si renteu el vostre gos a casa i no teniu assecador o us és impossible utilitzar-lo amb ell, vigileu que estigui ben calent a casa mentre s'asseca i aneu ajudant amb la tovallola a estones.


Més
Els gossos del Titanic


Tots coneixeu la tragèdia del Titanic on van morir més de 1500 persones. Una història d'horror i patiment que, tot i que es van poder salvar alguns, molts van quedar enrera.

El que no es coneix tant és la història dels gossos que viatjaven al Titanic, amb els seus amos.




Abans era costum que molta gent de la classe alta viatgés amb els seus gossos, tots de raça, i al creuer diuen que eren dotze gossos, dels que van sobreviure tres.

Tot el que explicaré és el que he llegit i sembla que és verídic, ja que mai saps amb tota seguretat que fos realment així. Contrastant informes i articles, aquesta sembla ser la història.




Els gossos que es van salvar eres tres de raça petita i anaven en bots amb poca gent, pel que ningú es va oposar.

Un d'ells era un Pomerania, al que el seu propietari va tapar amb una manta (o sota l'abric, això no està clar) i el va pujar al bot on ell mateix anava.




L'altre, un Pequinés, va pujar a un bot amb el seu amo, sense que ningú digués res, per haver-hi espai.

I el tercer era un altre Pomerania, que acompanyava la seva propietària.

També sembla (no sé si és llegenda o realitat) que una dona que tenia un Gran Danés i que per espai sabia que no el podria salvar, va escapar a un bot. Dies després els van trobar sense vida, ella abraçada al seu gos.

Sembla que està documentat que un dels viatgers, al moment de l'accident, va baixar a l'àrea dels gossos i els va alliberar, per donar una oportunitat als animals.




També diuen que va haver-hi un Terranova que va salvar a una dona, remolcant-la a un bot abans de morir ell mateix.

O del gos del primer oficial, un Terranova també, que nedava d'una banda a l'altra buscant-lo, i mentre ho feia, va salvar a les persones d'un bot que estaven massa débils, bordant i acompanyant-los fins que els van trobar. D'aquest últim gos diuen que el van poder salvar, però no és segur.




Moltes persones que llegeixen això fan comentaris com "salven a gossos per deixar morir nens". Em sembla pura demagògia. Com ja he descrit, molts d'aquests gossos van salvar persones i van ajudar sense pensar en rebre res a canvi, únicament per instint. El nostre és de supervivència i segur que molta gent per salvar-se ells van deixar enrera nens i malalts. Tampoc ho critico. Crec que t'has de trobar en una situació així per saber què faries i atrevir-te a jutjar. Desde la distància tot és molt fàcil però en situacions extremes és quan la gent actua. I, en aquest post, els gossos. Alguns herois, alguns perduts, altres aterrats, tots formen part de la història.




El meu record, al centenari de la catàstrofe a 2012, va dirigit a les persones que van haver de patir aquest horror, però també als gossos que els acompanyaven. Tot ésser viu mereix el nostre respecte.
Més
Trapi l'acròbata


No vaig poder conèixer al Trapi abans que vingués a casa, i ell tampoc a mi. No ens va donar temps! Vaig parlar amb els propietaris uns dies abans, fent-nos mil preguntes els uns als altres sobre les condicions, caràcter del gos, menjar... Fins que el vaig anar a buscar a Sant AndreuBarcelona, per portar-lo a casa a passar uns dies.



Quan ens vam veure al carrer, el Trapi em va semblar simpatiquíssim. Un beagle enorme per la seva raça, molt maco i sociable. Li havien comprat un llit per aquests dies de vacances. Ell sempre trencava els anteriors i aquest no va ser una excepció. Ja al cotxe el mossegava, jugant, i a casa ja tenia dos forats. Quedava clar que per a ell un llit era una joguina.




Vam entrar a casa i allà estava el Guillem esperant amb el Nuk, que havia vingut a passar dos dies. Vam fer que es veiessin al jardí. M'havien dit que el Trapi era sociable però que amb alguns mascles no es portava bé. Només veure el Nuk, es van fer amics i no van deixar de jugar en tot el temps que van estar junts.



Vam pujar a casa i vam veure que el Trapi era un acròbata. D'un salt, va pujar a la taula del menjador i ens mirava des d'allà, tot content. El vaig fer baixar al moment però se m'escapava el riure. Com podia saltar tantíssim? A aquella taula ja no ho va fer més però la tauleta del sofà era un camí de pas per ell. I, per pujar al sofà, per què fer-ho per la part fàcil? Pujava per la més alta, fent uns salts que ja voldrien molts d'Agility!



M'havien demanat que no el soltés a l'hora de passejar. Mai ho faig si no em diuen que puc, per si de cas. I és que el Trapi, aquest passat estiu, es va perdre durant 12 dies a la muntanya. El van trobar, molt més prim, i tenien molta por de tornar a perdre'l. I és normal, perquè aquells dies segur que van ser una agonia...



El Trapi sempre havia d'estar amb tu. I quan dic amb tu és sobre teu. Si anàvem a prendre algo a una terrassa, ell es posava a les faldes, mirant tot. I ja he dit que petit no era! Però ell ja trobava la postura i s'acomodava. I a l'estudi, treballant amb l'ordinador ell havia de pujar a la taula, per veure millor què passava. I és que era tan carinyós que em passava el dia fent-li petons i jugant, que li encantava.




Era millor tenir una pilota sempre al seu abast o agafava el que trobés per jugar. Si no veia un nino o semblant, et venia amb un mitjó o una sabatilla. La qüestió era jugar! Si li treies i donaves la pilota, feia el canvi tot content. Ara ja et tenia on ell volia!




El Trapi es porta bé amb tot els gossos però si un mascle el gruny, ell li torna. Això sí, a distància. Si l'altre gos anava amb altres intencions, el Trapi s'apartava i deixava marge. Podia grunyir, però de lluny. I això era tranquilitzador perquè veia que ell no faria res a cap altre gos que ens trobéssim. És massa bo per això.



Cada matí me l'emportava dues o tres hores a passejar i estar al poble. Quan tornàvem a casa feia unes migidades de campionat. Des del primer moment es va sentir tranquil a casa, com un més.




És tan suau i li agraden tant les carícies, que ens veies tot el dia fent-li cas. Que si un petó per aquí, una carícia per allà, anem a dormir tots junts, ara una abraçada... Quan em van trucar per preguntar-me si podien venir a buscar-lo aquella mateixa nit en comptes del matí següent, com haviem parlat, ja que el trobaven a faltar, els vaig contestar: "No, no m'importa que vingueu abans, el que em fa pena és que marxi ja!"



El recordem molt, ho vam passar molt bé amb el Trapi. És un d'aquells gossos que notes realment que ha marxat. Espero poder passar més dies amb ell, més endavant!




Més