Akita Inu, Monument Natural Nacional japonés

L'Akitu Inu és considerat, a Japó, Monument Natural Nacional desde 1931. El seu nom prové d'Akita, regió situada a la illa de Honshu, i Inu, que vol dir gos en japonés. Els Akita també són un símbol de bona sort al Japó.

Els primers exemplars coneguts daten del segle XV.

Durant la Segona Guerra Mundial, es van creuar Akita Inu i Pastor Alemany, creant l'Akita Americà, però d'ells ja parlaré a un altre post. Durant aquesta guerra, els Akita Inu van estar a punt d'extingir-se al ser utilitzats per lluitar. Només van sobreviure una dotzena de gossos.

Al principi era un gos de caçadors i gent de muntanya, utilitzat per caça major. Més tard va convertir-se en un gos de defensa i guàrdia, amb la noblesa. Les lluites de gossos eren molt populars entre la noblesa, i els Akita Inu van tornar a estar a punt de l'extinció, ja que es buscaven gossos forts i molt més grans i agressius. Al 1908 es van prohibir les baralles de gossos i la raça es va preservar. 

A Odate hi ha un museu dedicat a l'Akita Inu. Aquesta és una estàtua d'una família de gossos d'aquesta raça que podeu trobar a la ciutat.

És un gos fort, robust, que pot arribar a pesar uns 35 quilos, aproximadament i mesurar de 60 a 68 cm.

El color del seu pèl és vermellós, atigrat, blanc i sésam. També el podeu veure grisós o de color fosc tot i que és molt menys comú.

És un gos independent, una mica desconfiat dels estranys, com la majoria dels gossos nórdics, però molt fidel a la seva família i a qui el cuida i estima. A més, sempre es comenta que és un gos que no pateix d'estrés. Es manté tranquil i observador davant situacions que podrien posar nerviós a qualsevol altre gos. Serenitat en tot moment.

Pot patir displàsia de cadera, problemes als genolls, patologies al sistema inmunológic.

També és important respatllar i cuidar el pèl de l'animal, ja que té en abundància.

Els Akita Inu em semblen gossos espectaculars. Són preciosos, forts, fidels. Desgraciadament, tenen molta mala fama, com moltes altres races. Se'ls titlla d'agressius. Més d'un cop, quan he mencionat aquesta raça, hi hagut gent que m'ha dit: "Però aquests mosseguen, oi?". Com si mossegar, ser agressiu o estar mal educat fos cosa de la raça, no del propietari i l'esforç i temps que hagi dedicat a l'animal. 

Però sempre fa certa gràcia quan els preguntes si recorden la història de Hachiko, aquell gos de Shibuya, on hi ha un monument dedicat a ell, que va esperar al seu propietari durant anys a l'estació on el veia marxar cada dia i per on un dia no va tornar més, ja que va morir. Em contesten que sí, somrient i dient que quin gos tan bo, que això sí que és un gos. I llavors els dic que Hachiko era un Akita Inu.

Al meu antic barri de Barcelona hi havia un noi que tenia un Akita Inu. Sempre el recordo per la pena que em feia. Aquell magnífic gos, una preciositat, es passava el dia al balcó. Al principi, tot bé però el gos va parar boig i es va tornar agressiu. Massa hores tancat a un petit balcó, un espai on veia passar gent i gossos i ell no podia fer res més que bordar. Solució? El treia just davant del seu portal i quan un de nosaltres s'apropava per passar amb el nostre gos, corria dins el portal amb el gos, esperant que ens anéssim. Sempre els mirava a través del vidre, veient la desesperació del gos i la del propietari, pensant en com havia deixat que això passés, en la infelicitat de per vida que patirien tots dos. Però res va canviar i el gos estava al balcó cada dia de la setmana, bordant i bordant.

Per després escoltar que si un Akita Inu és agressiu. És clar, que a més està considerat un gos potencionalment perillós. I la gent veu això i ja creu que neixen mossegant. Doncs no, senyors, no. Eduqueu i tracteu bé aquell animal. Si heu decidit adoptar un Akita Inu (o qualsevol altre raça o mescla, evidentment) que sigui perquè intentareu donar-li tota la felicitat que mereix. Si jo em passés el dia tancada a una habitació segurament també pararia boja. O vosaltres no?