Open top menu


Encara no us havia parlat dels tres companys que han vingut a casa i que, us ben asseguro, tots us enamoraríeu d'ells. Cuidar de la Polka, el Blues i la Frida és una alegria i un plaer cada vegada.

El primer cop que van venir al 2013 només vaig cuidar del Blues i la Polka. Els que m'heu vist amb ells segur que els recordeu…



El Blues és una mescla de Pastor Alemany, vellet i tendre. Està força sord així que quan el volia deslligar havíem d'anar a llocs on el meu marge de maniobra fos ample per anar a buscar-lo quan calgués.






Ell no vol marxar ni escapar ni res semblant. El Blues investiga, olora… Però al no sentir bé, no s'adona que s'allunya i després et podria perdre de vista i no saber on ets.




Vaig adonar-me que si picava de mans fort a un lloc amb sonoritat, sentia alguna cosa i em mirava. Ja us podeu imaginar l'escena: ell allunyant-se i jo picant de mans a uns metres! Un espectacle.




També pateix Lupus i això són les feridetes que veureu a la seva trufa, que també té a altres parts del cos. La cadera li falla una mica, també. Però no us penseu que aquestes coses el fan estar trist o li suposen un problema al seu dia a dia. Ni molt menys! És un gos tranquil, alegre i boníssim.




La Polka va tenir el Moquillo de petita i ara, de vegades, té moquets o li cau la baba, sobretot quan sortim a passejar. I és un amor de gossa. A mi em té enamorada, us ho asseguro.




És una preciosa llebrera carinyossíssima que mai s'allunya de tu. Li agrada relacionar-se més amb les persones i rebre les seves carícies que amb els gossos. Sí, els olora, li agrada la seva companyia i potser juga una miqueta amb un gos però de seguida torna amb tu.




Quan la deslligo no deixo de somriure. Camino i va darrera meu, enganxada a mi, sense allunyar-se gens. I quan ens aturem no he de patir per vigilar-la. Recolza la seva carona en mi i em mira, demanant carícies, sempre buscant el contacte.




De tant en tant s'aparta i investiga, mira l'entorn, olora una mica… I sempre es va girant per veure si continuo allà, movent la cua.




Aquesta primera vegada van coincidir amb l'Omby i van estar molt i molt bé junts.




Ara, pel Nadal, han tornat acompanyats de la Frida, una velleta petitona tan graciosa que te la menges a petons.




La Frida no camina gaire, li costa ja que té les potetes malament i és molt gran. Al jardí feia les seves necessitats i corria a la porta per tornar al seu llitet. Si trigava el que per ella era massa estona a pujar, em bordava movent la cua com dient "Eh! Que jo ja estic!" L'agafava en braços i tornàvem al menjador on la deixava a terra i ella bebia una mica d'aigua i anava al llit directe.




Ronca d'una manera espectacular per ser tan petita. La propietària m'havia avisat però quan la vaig escoltar vaig riure moltíssim. Com podia fer aquests sorolls una cosa tan petitona?




A vegades despertava i mirava una porta, una paret o el que fos i bordava. Vés a saber a què i per què però ella bordava insistent fins que la cridaves. Llavors girava el cap poc a poc i et mirava de reüll amb aquest ulls tan grans i, de veritat, sempre em feia riure. Sempre!

Ella és la major lladre de menjar que hi havia. A l'hora de posar els platets, tot i que la Polka és una ànsies, a la que havia de vigilar era a la Frida. Recuperava totes les forces i si em despistava ja la tenia corrents al plat del company del costat a robar el seu pinso!




Per anar a fer una passejada més llarga la ficava al seu carret. Ella es col·loca de manera que va veient tot el que passa, sense moure's, tan tanquil·la. Quan arribàvem al parc o on fos, deslligava als altres i la treia del carret perquè caminés una miqueta i prengués el sol.




I ella encantada, mirava el voltant, caminava una miqueta i s'estirava o asseia al teu costat, mirant què feien el Blues i la Polka.

El Nadal l'han passat amb el Charlie, un Boyero de Berna de qui ja us parlaré, adorable i boníssim, i ha estat fantàstic.




Quan anàvem a la muntanya ho passaven en gran i fins i tot vaig veure còrrer al Blues, cosa que no havia vist mai!

Un dia es va apropar un gos del poble a saludar. El Blues no el va veure venir i quan es va girar i el va veure amb la Polka i el Charlie va pensar que alguna cosa passava. Es va eriçar i va anar directe a ell, fent-lo fora. Quan el gos va marxar va olorar als seus dos companys, com preguntant si tot anava bé, i llavors va venir amb mi, movent la cua, content. Em va semblar preciós el gest de preocupació del Blues, protegint als seus amics.




Són tres gossos adoptats i tan agraïts i bons que quan em diuen que potser els he de tornar a cuidar somric i m'alegro tant que no puc esperar! Potser tornen, si tot va bé, cap a la primavera i ja tinc ganes que arribi el dia!




Podeu veure el seu àlbum de fotografies complet a la pàgina de facebook, que vaig actualitzant cada vegada que els he de cuidar.

0 comentarios