Open top menu
La Duna es creu un gat!


Vaig conèixer a la Duna fa gairebé un any i mig, per fer-li cangur a domicili.

És veïna de Gelida i em van escriure per demanar-me si podia passejar-la durant uns dies. Vam quedar abans i els vaig anar a visitar a casa seva, on em va rebre una Duna carinyosa i nerviosa, no estava quieta mai!



La primera passejada va anar genial. Sempre contenta i atenta al voltant, tot i que les estrebades que arriba a fer no són poca cosa! A ella li agrada córrer. Crec recordar que encara no em vaig atrevir a deslligar-la. Mai ho faig el primer dia, sempre espero que ens coneguem una mica més, em tinguin confiança i així tinc temps de veure si jo també puc confiar en ells.

Amb el temps ens vam conèixer i quan obria la porta de casa seva ja em rebia diferent. Es posava contenta, plorava una mica i em feia petons. Ja érem amigues!


Bé, ella i el gat Bowie, amb qui conviu! És molt independent però quan vol carinyo a veure qui li diu que no... Hi ha dies que costa marxar si ell no vol que ho facis!

Després de molt de temps de només cangur a domicili, excursions a la muntanya i passejades pel poble, em van demanar que la cuidés a casa meva, que tingués les seves vacances.

Coneixent-la només al carrer o a la muntanya, la Duna és un nervi. Crec que és l'única gossa que he vist córrer al costat d'un llebrer i anar al seu costat. És impressionant veure-la! Així que imaginava que a casa seria igual de nerviosa. Ja us dic que feia molt que la passejava! Però m'equivocava.



És clar que juga, és clar que et porta joguines i busca a l'altre gos que hi hagi a casa per divertir-se... Però li encanta el sofà, relaxar-se i que l'acaronis. La gresca al carrer, a casa mimos i migdiades!

Potser us pregunteu per què el títol del post, el perquè de dir que la Duna es creu gat. Jo us ho explico... La primera vegada que va venir a casa de cangur em va espantar com pocs gossos m'han espantat, fent que fes un crit que tant el Guillem com el Berni (un amic) encara recorden.



Estem tan tranquils al menjador, asseguts al sofà xerrant, amb la Duna al meu costat, quan de sobte agafa "carrerilla", veig com surt corrents i salta directa cap a la finestra oberta. He de dir que és un primer pis, el menjador. Sota hi ha el jardí, a un nivell de diferència. El crit i crits posteriors dient-li que tornés no semblaven de mi, no era la meva veu. Perquè no va caure, no. Es va quedar a l'ampit, que tampoc és que sigui enormement ample, i em va mirar, segurament pel crit. Va baixar i vaig tenir tancada aquella finestra tots els dies que la vaig cuidar. La tremolor va trigar a marxar!

I sabeu d'on ve això? Doncs d'imitar al seu amic Bowie a casa seva. Sí, tal qual. No és la primera vegada que fa malabarismes per les finestres... M'ho va explicar la seva propietària mentre li escenificava el que m'havia fet passar la Duna!



És un bitxet i un nervi, això no es pot negar. I no es cansa mai. La portes a la platja i crec que amb ella quedarien tres o quatre corrents al seu costat mentre la resta descansa. No té fi. Energia infinita!



Però sap on i quan s'ha de desfogar. Perquè ella va viure amb la Piga a casa, de qui es va fer molt amiga. I jugaven i corrien i no paraven mai. Fins que la Piga va tenir aquell accident a la muntanya, on li van haver de posar punts. I hauríeu d'haver vist a la Duna quan vaig tornar a casa amb una Piga encara adormida, acabada de cosir i cansada. Es va apropar, la va olorar, ens va mirar i es va allunyar, deixant-li l'espai que necessitava en aquell moment. I fins que la Piga no es va recuperar, la Duna no la va molestar mai. Com es va adonar i com la va respectar va ser meravellós de veure.


És una gossa sociable i una mica poruga. Depèn el gos, depèn la persona... Ella no és d'apropar-se corrents a saludar si no et coneix. Tampoc amb un altre gos. A vegades fins i tot fa un mig grunyit si se li apropen massa directes. Però és que cada un és com és i alguns necessiten (o necessitem) el seu temps!



Gràcies a la Duna he pogut conèixer a la que ara és una bona amiga al poble. I és que, si m'aturo a pensar, tots els meus amics de Gelida ho són gràcies als peluts, gossos o gats.

El que uneixi un animal que no ho separi un humà!

Més
Ara descansa, Blues...


Els que em seguiu ja fa temps segur que coneixeu al Blues, a l'adorable i tranquil Blues.



Aquest mes de setembre ens ha deixat i, tal i com li he demanat a la seva salvadora (no et puc dir d'una altra manera, Alex), que el va adoptar quan ell ja tenia lupus, artosi, dolors... volia escriure un post en la seva memòria. Perquè el Blues, junt amb la seva companya Polka, i la Crystal o la Frida, que ja no hi és (ara estarà amb el Blues una altra vegada), són importants per a mi. Molt.

Si no el coneixíeu, contineu llegint i l'estimareu al moment. Si el coneixíeu, recordem-lo amb un somriure.

El Blues va arribar ja fa més de dos anys a casa de vacances, acompanyat de la Polka. Des del primer dia em vaig enamorar d'ells. Tranquils, carinyosos, sociables...


El Blues estava molt sord i no tenia gaire bé les potes de darrera. Però ell era feliç, no patia dolor, i li encantava sortir a passejar. Marxàvem a la muntanya i a vegades només ens quedàvem asseguts, tranquils, respirant i gaudint del silenci. 

A casa descansava i dormia, tranquil. Ja era una mica gran però quan el miraves s'animava i venia en busca de carícies, deixant enrera coixera i edat. Enganxava el seu cap en tu i es quedava allà, buscant carinyo. 


Era molt sociable i li agradava estar amb altres gossos, sobretot amb els petits. Quan veia un estirava i estirava per apropar-se a saludar, ben content. I amb els gossos que va conviure a casa, com el Collin, la Xula, l'Omby, el Coco o el Charlie (amb qui va arribar a fer carreres per la muntanya!!) sempre va estar bé, a gust, feliç de la companyia i agraint qualsevol gest.

Passejant amb la Polka, la Crystal i el Coco

 Amb la Polka i el seu amic de vacances, el Charlie

Corrents amb el Charlie. Increïble!

Dues vacances de Nadal van venir a casa de vacances, aquests dos últims anys, i passar les vacances amb ells us puc assegurar que són realment un plaer. Ens encantava (i ens encanta) que vinguéssin i viure el Nadal amb ells. 


Les primeres vegades baixava al jardí sense problemes, tot i que amb compte. La seva mobilitat no era la mateixa que la d'un altre gos, així que l'ajudava a baixar les escales del pis que tenim fins el jardí i allà olorava, caminava, prenia el sol i es relaxava vàries vegades al dia. 

Aquesta última vegada li costava més i les passejades eren al carrer, era millor no fer baixar cap escala. I ell gaudia igual.


Aquesta última vegada, al desembre de l'any passat, ja vam veure que havia empitjorat i les potes no responien igual. Es cansava més i li costava caminar. No patia, però les passejades es van tornar curtes i molt més relaxades. Tornàvem a casa i s'estirava, sempre a prop teu. 


Mentre escric aquest post em cauen les llàgrimes de pena però també d'alegria per haver pogut cuidar del Blues a casa, haver pogut viure dies i vacances amb ell i saber que hi ha persones com l'Alexandra que adopten i acullen als animals que més ho necessiten, que menys sortida tenen a una Protectora, per a què visquin els seus últims anys a una casa plena d'amor i carinyo.


Descansa, Blues. Des d'aquí et recordarem somrient i amb tota la dolçor que mereixes. 

Més
Cop de calor en gossos i consells per l'estiu


Estem tenint una calor molt forta i els animals la pateixen molt. La diferència és que nosaltres sabem quan aturar-nos i decidim què fem i què no depenent com ens trobem. Us diré alguns consells pels gossos en aquests dies!

Les passejades les hauríeu de concentrar a hores que no faci tanta calor: a primera hora del matí i al vespre. A mig matí, migdia o a la tarda la temperatura no és adequada per hores de passejada, carreres i jocs, i molt menys a ple sol!

A la muntanya amb la Vodka, la Hiska, el Bruce, el Hegel i el Blake


Busqueu sempre l'ombra i zones que no siguin asfalt, a poder ser, tot i que a la ciutat això es pot tornar complicat. Com ja us vaig comentar al post sobre com protegir els coixinets dels vostres peluts, hi ha cremes protectores i, si és necessari, sabatilles!

Aigua fresca al seu abast és imprescindible i a les passejades, si han de durar una mica, també. Mullar el seu cap, potes, coixinets i aixelles els refrescarà i ajudarà a estar millor.

Vodka

A vegades és el mateix gos qui et diu que no vol caminar més o no vol sortir per culpa de la calor. Intenteu no forçar, que ells també tenen un límit i no hem de voler que juguin durant hores quan ens va bé a nosaltres, sinó quan sigui bo per a tots.

Obélix

Vigileu amb el mite de tallar el pèl del gos (rapar, millor dit) per a què no tingui tanta calor, ja que el pèl els protegeix tant del fred com de la calor. Tallar curtet sí, però no massa, no és necessari. Si ho feu per higiene ja és un altre tema, és clar!

Els cops de calor (hipertermia) més habituals són per deixar als gossos tancats al cotxe a ple sol amb les finestres tancades i sense aire condicionat. I això no passa per deixar al gos durant una hora, sinó per deu minuts, o menys. En uns minuts l'animal pot morir per culpa de la calor. Els símptomes en el gos són marejos, vòmits, diarrees... fins i tot entrar en estat de shock o perdre el coneixement. Si heu de viatjar amb el vostre gos informeu-vos molt bé d'on anirà si és a un vaixell, tren... Les altes temperatures als cellers poden ser mortals.

Si creieu que el vostre gos està patint un cop de calor (la seva temperatura supera els 39 graus) podeu portar-lo a una zona d'ombra i remullar-lo amb aigua fresca (no gelada). No el tapeu completament amb tovalloles mullades, només refresqueu el seu cos amb elles.

Hayko


També podeu remullar en alcohol les seves extremitats a la vegada que ajudeu a què circuli millor la sang per elles fins que noteu que la seva respiració va baixant d'intensitat.

Només que veieu que el gos millora una mica, aneu al veterinari sense esperar ni un segon. I depenent de l'estat de l'animal, el porteu directament!



Els gossos suen, sobretot, a través dels coixinets, mitjançant el panteix. És important que si en un moment donat porta morrió sigui dels que li deixin suficient espai per panteixar i poder regular així la seva temperatura.

Passejant amb l'Omby, la Polka i el Blues


Hi ha molts gossos que viuen sempre a l'exterior, desgraciadament. Gossos que, a vegades, no tenen ombra ni un lloc on refugiar-se i, si en tenen, estan a l'exterior i la calor els afecta durant hores encara que no sigui amb el sol directament. Qualsevol efecte extern meteorològic com pluja, humitat o calor, el viuen de ben a prop sense poder fer res. Passa el mateix si es queden tancats a llocs petits i sense ventilació.

La digestió és millor que la facin en hores que no faci tanta calor. Molts ja haureu notat que els vostres peluts no reaccionen fins a les set o vuit de la tarda i que quan més mengen és a la nit o a primera hora del matí. I és millor d'aquesta manera.

Els gossos amb més risc són els cadells, els vellets i les races braquicèfales com el carlí, el bull dog o el pequinès, amb problemes respiratoris.

Max

El sobrepès també els afectarà més en èpoques com aquesta, tot i que per la seva salut ja no és bo en cap moment.

Espero haver ajudat una mica i fer que portem aquesta horrorosa calor de la millor manera... I si és anant a platjes per a gossos, rius o llacs, encara millor!

Més
El Gaucho, un company fins el final


En aquest mes de maig ja fa 16 anys de la història del gos conegut com El Gaucho i voldria fer el meu petit homenatge a aquest pelut i a tants altres que ens demostren el que volen dir paraules com Amor i Lleialtat.

Vivia amb el seu propietari a Villa del Carmen, Uruguay, i estaven molt units. Sempre anaven junts a tot arreu i es feien companyia mútua.

Desgraciadament, l'home va patir una greu malaltia i el van haver d'ingressar a l'hospital Dr. Emilio Penza, a Durazno, deixant sol a Gaucho.

El gos, perdut sense el seu amic, va fer tot el camí en la seva busca i el va trobar, a més de 50 quilòmetres de distància, a l'hospital. I allà es va quedar, a les portes, esperant pacientment a l'home que ja no tornaria a sortir.


Els treballadors de l'hospital el coneixien i admiraven pel gran carinyo que mostrava. Diuen que quan l'home va morir, es van sentir els plors de Gaucho des de la sala, patint la seva marxa.



Va acompanyar-lo tota la seva vetlla fins al cementeri, on descansaria el cos del difunt, i on el Gaucho passaria la resta de la seva vida, sense separar-se del lloc només que per buscar menjar i aigua.

Quan el gos va morir, tothom va sentir una gran llàstima i li van fer una estàtua de bronze i una placa commemorativa per lloar la fidelitat i amor d'aquell gos, col·locada davant el cementiri que diu:

LOS DURAZNESES A "EL GAUCHO"
POR TU INIGUALABLE LEALTAD,
POR HABER SIDO NUESTRO,
POR DARNOS TU LEYENDA.
DURAZNO, MAYO DE 1999


Fins i tot a El Diario de Mañana, de Montevideo, el periodista Antonio R. Cabanas, va escriure un article sobre el Gaucho explicant la selva història, segurament commogut pel que havia vist.






Aquest és l'emotiu cas de Gaucho però coneixem i en sabem de molts més que viuen i moren als peus de tombes, fent companyia fins al final al que va ser el seu gran amic en vida.

Si algú continua sense entendre per què diem que són membres de la nostra família em farà certa llàstima ja que mai arribarà a saber el que és sentir aquest amor incondicional. Per part de tots dos.


Més
El Cavalier King Charles Spaniel, La Dama y El Vagabundo


Us explicaré algunes coses de la raça Cavalier King Charles Spaniel (per dir el nom complet), no gaire vista, tot i que últimament una mica més. Fins i tot a Gelida en tenim aun parell!


Prové d'Anglaterra i el seu nom és degut a la obsessió del rei Carles II per aquesta raça en concret. Dormia amb ells i els portava a tot arreu i diuen que fins i tot va permetre que tinguessin accés lliure a qualsevol espai públic. Segur que tots estem d'acord amb aquesta actitud però parlem de la raça, no dels gossos en general.


Durant el segle XV van ser habituals entre l'aristocràcia i també els utilitzaven per caçar.

És un gos petit, però no mini. La seva mida és de 32 a 36 cm i el seu pes no arriba als 10 quilos, dient molt.

El color del seu pèl pot ser blanc i negre, blanc i marró, marró, vermellós, o tricolor.



Són gossos curiosos i amb instint per perseguir animals petits o aus, petites "coses" en moviment, pel que hem de vigilar a l'hora de deslligar al pelut abans de confiar-nos (bé, com amb tots).

Al tenir el pèl llarg, s'ha de raspallar de manera habitual, vigilant orelles i potes quan tornem de passejar per la muntanya o espais oberts, per si tingués qualsevol cosa enganxada o clavada,  incloent insectes, que a primera vista no podríem veure.


També s'ha de tenir especial cura amb els ulls i els oïdes, amb una neteja continuada.

A molts llocs diuen que s'ha de vigilar amb la seva ansietat si passa moltes hores sol, ja que podria trencar coses, bordar o no saber com expulsar-la i derivar en un estat que no volem per a ell. Com ja hem comentat abans en aquests casos, a banda de les passejades llargues i cansar físicament al gos, l'hem d'estimular psicològicament i acostumar de ben petit a aquestes hores a casa. A més de, evidentment, socialitzar des de cadell amb persones i gossos de tot tipus.

Poden patir diferents malalties als ulls com cataractes o displàsia de retina, a més de sordesa i problemes auditius. Es parla molt del prolapse de la vàlvula mitral (causant insuficiència cardíaca) i siringomielia (malaltia degenerativa de la medul·la espinal causant de molt de dolor).


Moltes d'aquestes malalties són hereditàries i s'estan investigant. El problema el tenim quan trobem criadors que no cuiden ni vigilen aquestes malalties ni tracten amb cardiòlegs o veterinaris per seguir un tractament i continuen criant amb animals malalts ja que el que importa són els diners, no el benestar del gos. El més alt percentatge de morts de Cavalier és degut a problemes cardíacs.

A Gran Bretanya, la raça es troba en investigació per British Veterinary Association/Kennel Club/International Sheep Dog Society, pels seus problemes oculars.

Dit això sembla que aquests gossos estiguin tots malalts i no és així, però tampoc hem d'amagar informació per saber tractar aquests problemes si en algun moment ens els trobem. També sabem tots que els Pastor Alemanys poden patir de displàsia de maluc, oi? Doncs això.


Hi ha una altra varietat d'aquesta raça, amb el morro més xato i aplanat, anomenada King Charles Spaniel, per creuaments amb races com el Pequinés o el Pug, fent que estigués a punt de desaparèixer aquesta variació de morro més allargat, però va aparèixer l'americà Roswell Eldridge recompensant econòmicament a qui pogués trobar-li un Cavalier King com els originals i així es com es van quedar els que coneixem actualment, a més del King Charles Spaniel.


Segur que ja només amb el títol del meu post he provocat a un amic amb el que tinc aquesta discussió sobre la pel·lícula La Dama y el Vagabundo... Estic convençuda i defenso que la Dama és una Cavalier King, però ell no està d'acord. Vosaltres què dieu? Per mi és evident!!


Més
La bellesa de la Azu


Al febrer de 2015 va venir la Azu per primera (i espero que no última) vegada.

Durant la visita prèvia a casa per conèixer-nos tots i confirmar, tant per part dels propietaris com per la meva, si vindria uns dies de vacances a casa, la Azu m'observava, segurament pensant en què feia allà i per què l'havien portat.


Va estar tranquil·la, olorant per tot arreu, sortint a xafardejar al balcó... Nosaltres parlàvem de com era ella i m'explicaven que era una mica desconfiada però si l'ambient era tranquil i els altres gossos la respectaven, no hi hauria problema.

I va arribar el primer dia a casa, on ja hi era el Django (que també venia per primera vegada i de qui us parlaré un altre dia). El juganer Django la va rebre emocionat, intentant jugar amb ella i que la Azu li fes cas però ella se'l mirava de reüll, intentant saber si podia relaxar-se o no.


En una estona ja s'havien fet amics i el cap de setmana va ser realment bo entre ells.

I, per acabar entre amics, diumenge va unir-se la Mila, veïna de Gelida. I entre elles dues sí que es va crear un vincle!


El Django i la Mila van marxar aquell diumenge però la Azu encara passaria més dies a casa i jo estava encantada. És una gossa que es fa estimar en poc temps i a la que li encanta que estiguis per ella i l'acaronis. Fa uns ullets que a veure qui li diu que no!


Encara feia fred i anar a passejar amb ella a vegades era un espectacle... Si l'animava amb una galeta o jugant, ja la tenia dreta per poder posar-li el seu jerseiet i marxar.


Però hi havia dies que em mirava des del sofà (i sota la manta) amb ullets de llàstima ignorant que jo ja estava a la porta amb el collar a la mà. Que volia anar a passejar? Doncs apa, ja podia anar que ella m'esperava calenteta a casa. Una mandrosa!


Com tots els llebrers que he cuidat fins ara, i penso que ella és la 11a, a casa dormia i estava ben tranquil·la tot el temps. És clar que tenia els seus "arranques" de jugar i tornar-se boja, només faltaria!, però gairebé tot el temps, dormia i buscava carícies.

I, com també tots els llebrers, intentava fer-me fora del sofà de manera gens dissimulada, ja fos fent força amb les potes o directament amb el cul. Els que teniu llebrers segur que ara esteu assentint... No hi ha un que no hagi intentat fer-me fora!


Com al migdia, per tema feina, havia de quedar-se una hora sola cada dia, es quedava amb un dels seus óssos però quan arribava no l'havia tocat. Després de saludar efusivament, contenta, l'agafava i el rossegava durant gairebé una hora, sabent que ja tornava a estar acompanyada.


La Azu és adorable i em va encantar tenir-la a casa. Passejant, jugant, amb carícies, dormint... És un amor de gossa i es fa estimar sense esforç. Ganes de tornar a veure-la!


Podeu veure el seu àlbum complet de fotos a www.facebook.com/CangurGossos


Més