Ara descansa, Blues...

Els que em seguiu ja fa temps segur que coneixeu al Blues, a l'adorable i tranquil Blues.

Aquest mes de setembre ens ha deixat i, tal i com li he demanat a la seva salvadora (no et puc dir d'una altra manera, Alex), que el va adoptar quan ell ja tenia lupus, artosi, dolors... volia escriure un post en la seva memòria. Perquè el Blues, junt amb la seva companya Polka, i la Crystal o la Frida, que ja no hi és (ara estarà amb el Blues una altra vegada), són importants per a mi. Molt.

Si no el coneixíeu, contineu llegint i l'estimareu al moment. Si el coneixíeu, recordem-lo amb un somriure.

El Blues va arribar ja fa més de dos anys a casa de vacances, acompanyat de la Polka. Des del primer dia em vaig enamorar d'ells. Tranquils, carinyosos, sociables...

El Blues estava molt sord i no tenia gaire bé les potes de darrera. Però ell era feliç, no patia dolor, i li encantava sortir a passejar. Marxàvem a la muntanya i a vegades només ens quedàvem asseguts, tranquils, respirant i gaudint del silenci. 

A casa descansava i dormia, tranquil. Ja era una mica gran però quan el miraves s'animava i venia en busca de carícies, deixant enrera coixera i edat. Enganxava el seu cap en tu i es quedava allà, buscant carinyo. 

Era molt sociable i li agradava estar amb altres gossos, sobretot amb els petits. Quan veia un estirava i estirava per apropar-se a saludar, ben content. I amb els gossos que va conviure a casa, com el Collin, la Xula, l'Omby, el Coco o el Charlie (amb qui va arribar a fer carreres per la muntanya!!) sempre va estar bé, a gust, feliç de la companyia i agraint qualsevol gest.

Passejant amb la Polka, la Crystal i el Coco

 Amb la Polka i el seu amic de vacances, el Charlie

Corrents amb el Charlie. Increïble!

Dues vacances de Nadal van venir a casa de vacances, aquests dos últims anys, i passar les vacances amb ells us puc assegurar que són realment un plaer. Ens encantava (i ens encanta) que vinguéssin i viure el Nadal amb ells. 

Les primeres vegades baixava al jardí sense problemes, tot i que amb compte. La seva mobilitat no era la mateixa que la d'un altre gos, així que l'ajudava a baixar les escales del pis que tenim fins el jardí i allà olorava, caminava, prenia el sol i es relaxava vàries vegades al dia. 

Aquesta última vegada li costava més i les passejades eren al carrer, era millor no fer baixar cap escala. I ell gaudia igual.

Aquesta última vegada, al desembre de l'any passat, ja vam veure que havia empitjorat i les potes no responien igual. Es cansava més i li costava caminar. No patia, però les passejades es van tornar curtes i molt més relaxades. Tornàvem a casa i s'estirava, sempre a prop teu. 

Mentre escric aquest post em cauen les llàgrimes de pena però també d'alegria per haver pogut cuidar del Blues a casa, haver pogut viure dies i vacances amb ell i saber que hi ha persones com l'Alexandra que adopten i acullen als animals que més ho necessiten, que menys sortida tenen a una Protectora, per a què visquin els seus últims anys a una casa plena d'amor i carinyo.

Descansa, Blues. Des d'aquí et recordarem somrient i amb tota la dolçor que mereixes.