Open top menu


Per parlar de l'origen del gos pigall ens hem de remuntar a l'any 1827, a Àustria, on Leopold Chimani va escriure un llibre on es podia llegir la història de Joseph Resinguer, nascut al 1775, cec des dels 17 anys que va ensinistrar els seus tres gossos.

Al 1819, Johann Wilkelm Klein, de Viena, va escriure un llibre ensenyant técniques d'ensinistrament, perfeccionant les de Resinguer.

L'alemnay Jacob Birrer, al 1845, va escriure un altre llibre sobre el mateix tema. Les seves técniques s'han anat perfeccionant als nostres dies.



Gairebé cent anys després és quan va començar el moviment dels gossos pigall tal i com el coneixem ara.

A Espanya hi ha la Fundació Once de Gossos Pigall que té com a finalitat proporcionar gossos, com a auxiliar de mobilitat, a persones cegues o amb problemes visuals. Entrenen una mitjana de 100 gossos anuals per aquesta ajuda.



Aquesta fundació va néixer l'any 1990 (no fa tant, si ens parem a pensar).

Les races més utilitzades per aquest ensinistrament són el Labrador Retriever, Golden Retriever, Pastor Alemany i el creuament de Golden i Labrador. En menor número també hi són els Border Collie, Flat Cloated R., Curly Coated R., Leonberger, Pastor Belga, Boxer, Collie Rough, Caniche gegant, Rodesian, mestissos... A Espanya es va intentar amb el Pastor Basc sense èxit.




Desde les sis setmanes d'edat del cadell, comencen a ser ensinistrats específicament per aquesta labor. Es fa un progrés desde la obediència bàsica com anar en línia recta, vorades, obstacles... Progressivament, van afegint més responsabilitats a l'animal.




Quan el gos té un any i mig o dos anys, passem a la fase de selecció per a una persona cega. Aquesta persona ha de realitzar un curs d'unes tres setmanes (això no ho sé amb seguretat) on apren a cuidar i viure amb el seu gos pigall.




Si no formes part de la Fundació Once no pots ensinistrar cap gos allà però sí accepten i valoren les famílies que ajuden de manera altruista per la socialització dels cadells. Com cases d'acollida temporals.

Els gossos pigall poden entrar a qualsevol establiment, evidentment. Si un establiment no permet l'entrada d'aquest animal haurà de pagar una multa important.




Per viatjar en transport públic tampoc hi ha cap problema. Sé que això és lógic, però ho comento.

Quan veus a un gos pigall amb el seu propietari no l'has de cridar, ni xiular ni molestar. Aquest gos està "treballant" i pots provocar una distracció. Tampoc donar de menjar ni anar a acariciar sense que el seu propietari s'adoni, ja que potser ell vol anar a un lloc o necessita quelcom que, per estar dient coses al gos, no podrà aconseguir. Es tracta, simplement, de respecte.



Quan era més petita, em mirava els gossos pigall i em feien pena. Sí, us sonarà estrany, però així era. Pensava que aquell gos no podia disfrutar com els altres anant pel carrer, passejant, jugant amb altres gossos... Que únicament treballava i treballava. A mesura que he crescut, m'he adonat de com és de meravellós que un gos arribi a establir un vincle tan gran amb una persona, que l'ajudi i estimi i que facin aquest servei de per vida. Els propietaris els acaronen igual, els alimenten, els cuiden i són els seus amics. I el seu gos podrà jugar amb altres, està clar, sempre que no estigui acompanyant a la persona com ajuda visual.



Aquests gossos, quan es fan grans i ja no poden fer el servei que feien, es queden amb els seus propietaris de per vida. Bé, això és el més normal i correcte (prefereixo no pensar en qui no faci això). Creen uns vincles i una amistat que perdura i això no es canvia per res. Si ja ens passa als propietaris que tenim un gos, imagineu els que, a més d'un amic, tenen una ajuda, uns ulls i un protector al seu dia a dia. Això ha de ser etern.



0 comentarios